La verola del mico humà (MPOX) és una malaltia viral zoonòtica causada pel virus de la verola del mico (MPXV). La presentació clínica és similar a la verola. La verola del mico humà causa brots a les regions de selva tropical d'Àfrica central i occidental. Va ser reconeguda com una malaltia humana el 1970.
El primer brot de MPOX reportat fora d'Àfrica va ser un brot vinculat a una importació de mamífers infectats el 2003 als Estats Units. Més recentment, el 2018 i el 2019, en el context d'un gran brot de MPOX a Nigèria, dos viatgers del Regne Unit, un d'Israel i un de Singapur, tots amb antecedents d'haver viatjat a Nigèria, van ser diagnosticats de MPOX. Un treballador de la salut del Regne Unit, que atenia un dels casos, es va infectar secundàriament. Aquesta va ser la primera vegada que es va associar la transmissió de MPXV fora d'un entorn de brot habitual.
Aquest mes d’agost 2024, els Centres Africans per al Control i la Prevenció de Malalties (Àfrica CDC) i l'Organització Mundial de la Salut (OMS) han declarat emergència de salut pública per una gran epidèmia del clade I MPXV a la República Democràtica del Congo (RDC) i diversos països africans.
El virus de la verola del mico és un virus d'ADN que pertany al gènere Orthopoxvirus de la família Poxviridae. S'han identificat dues soques diferents de la verola del mico: Un a l'Àfrica Central (Conca del Congo) i un altre a l'Àfrica Occidental. En general, el virus de l'Àfrica Central s'associa amb una malaltia més greu, una mortalitat més gran i una transmissió més freqüent de persona a persona. Les diferències en la gravetat de la malaltia també es poden veure afectades per la via de transmissió, la susceptibilitat de l'hoste i la quantitat de virus inoculat.
El 2022, es va identificar un gran brot en molts països anteriorment no endèmics del món, inclosos països de la UE. El brot va ser impulsat per la transmissió de MPXV d'humà a humà a través del contacte estret amb persones infectades. A la UE, on continua la circulació de baix nivell del clade MPXV II, la majoria dels casos han estat entre homes que tenen sexe amb homes.
La verola del mico normalment s'inicia amb una combinació dels símptomes següents:
Símptomes habituals de la síndrome gripal:
febre
mal de cap
calfreds
esgotament
astènia (cansament)
adenopaties (ganglis inflamats)
mal d'esquena
dolors musculars
Comunament, en un o tres dies després de l'inici de la febre, el pacient desenvolupa una erupció, que tendeix a aparèixer primer a la cara i després s'estén a altres parts del cos, incloses les mans i els peus. Les lesions cutànies sovint es presenten primer com a màcules, evolucionant successivament a pàpules, vesícules, pústules, i crostes.
El nombre de lesions pot variar de poques a milers. Les lesions cutànies generalment apareixen alhora, que és una característica distintiva de la verola i la MPOX, i les distingeix de la varicel·la. Per a la majoria de les persones, la verola del mico és una malaltia autolimitada, que generalment dura de dues a quatre setmanes i acaba amb una recuperació completa.
Els casos de verola del mico (MPOX) descrits en nens en brots fora de l'Àfrica han estat en general menys freqüents que en adults.
No obstant això, s'ha descrit un major risc d'hospitalització i d'ingrés en unitats de cures intensives dels pacients pediàtrics, malgrat que el pronòstic final va ser bo.
En els nens s'ha observat un major nombre de lesions que en adults (> 100), la qual cosa confereix més gravetat i, sobretot, més risc de sobreinfeccions bacterianes que puguin complicar el cas.
En els casos notificats, el contacte familiar estret va ser la causa més freqüent de contagi i l’erupció cutània la simptomatologia més freqüent (100%), amb febre, limfadenopaties, dolor de gola, símptomes catarrals, anorèxia, vòmits, diarrea, afectació conjuntival i dolor ocular com a símptomes també freqüents en percentatges variables.
Una de les principals complicacions és la sobreinfecció bacteriana, i la presència de broncopneumònia, menys freqüent, però potencialment greu i -tot i que és rar-, també pot donar lloc a encefalitis.
L'elevació d'enzims hepàtics es considera un factor pronòstic de la malaltia. La mortalitat en fetus i nounats de mares infectades durant l'embaràs és molt elevada (80% dels casos descrits), amb avortaments o morts fetals.
La majoria de les persones es recuperen completament de la verola del mico sense tractament.
El tractament és principalment simptomàtic i de suport (alleujament de la febre, picor a la pell, dolor i hidratació), inclosa la prevenció i el tractament d'infeccions bacterianes relacionades.
La vacunació contra la verola del mico proporciona protecció contra la malaltia. També es disposa d'un fàrmac actiu per formes greus de la malaltia.
La verola del mico inclou símptomes i lesions que poden ser difícils de distingir de la verola, altres infeccions per orthopoxvirus i parapoxvirus i, fins a cert punt, la varicel·la.
La principal diferència entre la verola i la verola del mico és que la segona causa limfadenopaties (per exemple, a la regió cervical o inguinal), mentre que el virus de la verola i el virus de la varicel·la generalment no ho fan o menys.
La mortalitat és més gran entre els nens i adults joves. Els individus immunocompromesos estan especialment en risc de malaltia greu.
La letalitat depèn de la soca, la identificada en els casos actuals és similar a la de l'Àfrica Occidental, i la letalitat és xifrada en un 3%. Les complicacions més comunes són: la dificultat respiratòria, les infeccions bacterianes secundàries i l'encefalitis, i les seqüeles sempre són menys comunes en pacients vacunats contra la verola.
Les persones que viuen en o prop d'àrees boscoses tropicals, poden tenir una exposició indirecta o de baix nivell a animals infectats, cosa que possiblement condueix a una infecció subclínica (asimptomàtica).
La verola del mico no és el SARS-CoV-2.
No es transmet de persona a persona tan fàcilment.
Com que està relacionat amb el virus de la verola, ja hi ha tractaments i vacunes disponibles per frenar-ne la propagació.
El SARS-CoV-2, un virus d'ARN de ràpida evolució les variants del qual han eludit regularment la immunitat de les vacunes i la infecció prèvia, el virus de la verola del mico és un virus d'ADN relativament gran.
Els virus d'ADN són millors per detectar i reparar mutacions que els virus d'ARN, cosa que significa que és poc probable que el virus de la verola del mico hagi mutat sobtadament per convertir-se en expert en la transmissió humana.
A diferència del SARS-CoV-2, que es propaga a través de petites gotes transmeses per l'aire/aerosols, se suposa que la verola del mico es propaga pel contacte proper amb fluids corporals.
Probablement, una persona amb verola del mico infecta molts menys contactes propers que algú amb SARS-CoV-2.
La majoria de les persones es recuperen de la verola del mico en poques setmanes sense tractament.
Es considera que el virus de la verola del mico té una transmissibilitat moderada entre els éssers humans i es pot transmetre a través de gotetes i/o el contacte amb lesions infectades.
La transmissió entre parelles sexuals, a causa del contacte íntim durant el sexe amb lesions cutànies infeccioses, pot ser una manera de transmissió.
La probabilitat de transmissió entre individus sense contacte estret es considera baixa.
Se suposa que la transmissió del virus a través del contacte directe o indirecte amb animals vius o morts és el principal factor de les infeccions per MPX humana.
Això pot passar per mossegada o esgarrapada, preparació de carn d'animals silvestres, contacte directe amb fluids corporals o lesions d'un animal infectat o material contaminat (contacte indirecte). Menjar carn cuita inadequadament d'un animal infectat és un possible factor de risc addicional.
La transmissió de persona a persona és rara, poc freqüent, però s'han reportat esdeveniments de transmissió en sèrie. La transmissió persona a persona passa principalment, a través de grans gotetes respiratòries durant el contacte directe i perllongat cara a cara. A més, el MPX es pot transmetre per contacte directe amb fluids corporals d'una persona infectada o amb objectes contaminats, com ara roba de llit o roba.
El virus s'introdueix al cos a través de la pell (ferides), el tracte respiratori o les membranes mucoses. El període d'incubació sol ser de 6 a 16 dies, però pot variar de 5 a 21 dies.
Les mesures de control de la salut pública tenen per objecte reduir la transmissió de persona a persona mitjançant:
Reconeixement primerenc per avaluació especialitzada i investigació de laboratori.
Aïllament de pacients infectats.
Implementació de mesures apropiades de prevenció i control d'infeccions en entorns d'atenció mèdica (precaucions estàndard, de contacte i de gotes).
Detecció primerenca de possibles nous casos mitjançant el rastreig de contactes en entorns de brots.
Si fos necessari i en cas de disposar-ne, vacunació de contactes estrets.
Pediatra especialitzada en processos d'adopció internacionals i Patologia Importada. Coordinadora de Cooperació Internacional.
Unitat de Malalties Infeccioses i Importades
El mol·lusc contagiós és una infecció viral cutània que causa pàpules o nòduls elevats amb aparença de perla a la pell. És una infecció benigna, i és força comú entre els nens. Què hem de fer si aquestes lesions apareixen a la pell del nostre fill?
Contacta amb nosaltres si tens qualsevol suggeriment respecte al contingut de
l'Escola de Salut. Et donarem resposta tan aviat com sigui possible.
