La variabilitat de gènere i les conductes de gènere no normatives en infants i adolescents

Introducció

El psiquiatra Sabel Gabaldón, coordinador de la Unitat d'Identitat de Gènere de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, explica que la transsexualitat no és un fenomen actual ni exclusiu de la nostra societat. Com a concepte, el terme transsexual l'utilitza per primera vegada Harry Benjamin l'any 1953, per denominar als individus que volen viure de manera permanent com a membres del sexe oposat, i la definia com una incongruència entre el sexe amb el qual van néixer i el sexe al qual senten que pertanyen.

Com a individus podem ser conscients de la nostra identitat sexual en moltes etapes diferents de la vida, i sembla que en la major part dels casos, la condició transsexual es descobreix en algun moment de la infància.

Es considera la transsexualitat una malaltia o trastorn?

La transsexualitat és un constructe que respon a una concepció antropològica i de l'existència normalitzadora, que exalta els models estàndard de perfecció i de les normativitats socials i sotmet a aquells que difereixen de la majoria estadística a través de diferents estratègies, com és determinar aquestes diferències com a patològiques. Per aquests motius, s'ha considerat una malaltia i posteriorment un trastorn. Tot i que en les últimes classificacions mèdiques s'ha intentat evitar l'estigma amb canvis de denominació.

D'acord amb el doctor Gabaldón, hem passat, al llarg del temps per diversos noms, des de transsexualitat, trastorn d'identitat de gènere, a disfòria de gènere. L'American Psychiatric Association descriu aquest últim com el malestar psicològic resultant d'una incongruència entre el sexe assignat en néixer i la identitat de gènere.

Diferències entre variabilitat de gènere i disfòria de gènere

Aquest canvi de nomenclatura cal entendre-la també per les crítiques al diagnòstic i per les pressions des de grups i associacions de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (LGTBI). Aquests grups defensen que la transsexualitat no és un trastorn mental, i que aquest diagnòstic és estigmatitzant, per la qual cosa reclamen la seva sortida de les classificacions psiquiàtriques.

Hem d’eliminar l’enfocament patològic de la variabilitat de gènere i distingir entre la no conformitat de gènere o variabilitat de gènere, afirma Sabel Gabaldón, que es refereix al grau en què la identitat, el paper o l'expressió de gènere difereix de les normes culturals prescrites per a persones d'un sexe en particular, diferent de la disfòria de gènere descrita anteriorment.

Com podem identificar senyals o conductes en un menor d'edat?

Es desconeixen els factors causals de la transsexualitat, encara que el més probable sembla que sigui el resultat de la interacció de múltiples factors, biològics, psicològics i socials. A partir dels dos anys d'edat, nens i nenes poden presentar característiques que podrien indicar comportaments de gènere no normatius o variabilitat de gènere.

Podem veure en aquests nens i nenes desitjos de ser de l'altre sexe, preferències per vestits de l'altre gènere. Una marcada preferència per les joguines, jocs o activitats habitualment utilitzats o practicats pel sexe oposat i preferència per companys de joc del sexe oposat.

En ocasions, presenten disgust amb la pròpia anatomia sexual i desig per posseir els caràcters sexuals tant primaris com secundaris, corresponents al sexe al qual se sent. En els adolescents joves, un desig per impedir el desenvolupament dels caràcters sexuals previstos.

Aquestes situacions poden anar associades a un intens malestar, i que per això és important la detecció precoç i una intervenció integral per millorar la seva qualitat de vida i evitar conductes de risc. En la infància, si ens preocupa, com a pares, que el nostre fill pot tenir una variabilitat de gènere o conductes de gènere no normatives, és aconsellable consultar el pediatre.

Com hem d'acompanyar-los?

Les interferències i el retard en l'execució d'intervencions des de tots els aspectes emocionals, de suport psicològic i intervencions mèdiques a nivell hormonal, poden arribar a perllongar el malestar i contribuir a una aparença que podria provocar abusos i estigmatització.

la tasca dels professionals i de les famílies és no avançar-se, no precipitar-se a les necessitats i identitats possibles dels nens i joves, no introduir etiquetes que puguin ser errònies i estigmatitzants, sinó escoltar-los en tot el seu procés de maduració, donant-los suport durant el seu creixement i actuant des de la recerca del major benefici per als menors.

Tot i que la majoria d'adults trans refereixen que ja ho sentien en la seva infància, la variabilitat de gènere en la infància no necessàriament continua en l'edat adulta. Està descrit que en la majoria de nens i nenes els comportaments de gènere no normatius desapareixeran abans del començament de la pubertat.

En la infància i adolescència, l'avaluació psicològica i l'assessorament poden ser instruments d'èxit en la transició de gènere en lloc d'impediments per a l'exercici de l'elecció. No obstant això, l'avaluació i l'assessorament no són igualment valuosos o necessaris per a totes les persones. Si és així, aquests processos han de ser opcionals, no obligatoris.

El paper de psicòlegs i psiquiatres cal limitar-lo a tractar el malestar, si realment existeix, i donar suport en la seva transició realitzant un seguiment rigorós i continu del menor i de la seva família, fins al compliment de la majoria d'edat. Les respostes han de ser sempre individualitzades ja que no tots els menors trans tenen el mateix tipus d'evolució i els mateixos patrons de desenvolupament.

El procés d'acceptació de la identitat sexual no és un caprici, és un camí personal conflictiu al qual se li suma una important pressió social, estigmatització, discriminació i en moltes ocasions violència, que donen lloc a conflictes i símptomes que cal contenir i tractar. Cal pensar que l'ansietat, l'estrès, l'assetjament escolar, les agressions físiques, la violència sexual, les depressions i el suïcidi són més freqüents en aquest col·lectiu.

Per aquests motius, destaca el doctor Sabel Gabaldón, hem d'atendre les dificultats d'adaptació que es donen a l'escola i que dificulten una vida normalitzada; és imprescindible col·laborar amb els professionals dels centres educatius per tal d'evitar interferències en el desenvolupament social i acadèmic.