Glucogenosis

Què són les glucogenosis?

Es tracta d'una alteració genètica que fa que els enzims que realitzen la síntesi o degradació d'aquest glucogen no funcionin correctament o no hi siguin. Sense elles, el cos no pot degradar el glucogen quan ho necessita. A més, aquests enzims no estan distribuïts de la mateixa manera per tot el cos. Algunes treballen principalment al fetge, altres als músculs. Per això, segons l'enzim que estigui alterat, es veuen més afectats els uns o els altres òrgans. D'aquesta manera, hi pot haver diferents tipus de glucogenosi.

Com que es tracta de malalties d'origen genètic i hi ha diverses formes en funció del gen afectat, també es poden transmetre de formes diferents (patró d'herència). Tots heretem dues còpies de cada cromosoma autosòmic (una paterna i una materna). La majoria de les glucogenosis s'hereten de manera autosòmica recessiva. Això vol dir que perquè un pacient desenvolupi la malaltia ha d'heretar una còpia alterada del gen de cadascun dels seus progenitors. En la majoria dels casos, això implica que tots dos han de ser portadors d'una còpia defectuosa del gen, fins i tot sense saber-ho.

Quins són els seus símptomes?

Els símptomes de les glucogenosis depenen del tipus d'enzim afectat, però moltes vegades comparteixen característiques comunes. En alguns casos, els signes apareixen des del naixement, mentre que en altres es manifesten més tard. Com que el magatzem de glucogen es dóna principalment en fetge i músculs, aquests són els principals òrgans afectats.

Quan s'afecta el fetge poden aparèixer símptomes com un augment de mida d'aquest òrgan (hepatomegàlia), disminució dels nivells de glucosa a la sang (hipoglucèmia) i dany hepàtic progressiu. La hipoglucèmia, especialment en dejú, pot causar debilitat, marejos o fins i tot desmais. Aquesta disminució de la glucèmia en sang passa perquè el glucogen no es pot sintetitzar o degradar de manera adequada, o bé, la glucosa no es pot alliberar des del fetge per mantenir els nivells necessaris per a la resta dels teixits. Per compensar aquesta situació, el cos utilitza els greixos com a font d'energia. No obstant això, altes quantitats de greixos circulants de manera continuada poden ocasionar un risc cardiovascular.

En algunes glucogenosis, com la de tipus I, el problema no és degradar el glucogen, sinó que la glucosa que s'obté no pot sortir de la cèl·lula per anar a la sang i nodrir la resta dels teixits. Això provoca que es produeixin substàncies com l'àcid làctic, que pot passar a la sang i provocar una disminució del seu pH, cosa que ha de ser controlada perquè pot tenir efectes greus. A més, en no utilitzar correctament la glucosa, els pacients poden créixer menys del que s'esperava i presentar retards en el desenvolupament. Igualment, poden aparèixer algunes complicacions a nivell cognitiu.

Quan és el múscul el que està afectat, també poden aparèixer dolors o debilitat muscular (miopatia). Aquesta situació pot ser greu si els músculs afectats també són els cardíacs. 

Finalment, en algunes glucogenosis és comú que els pacients tinguin infeccions recurrents (repetides) ja que els enzims afectats poden estar relacionats també amb processos immunitaris, amb la conseqüent debilitat en el sistema de defenses de l'organisme.

Com es diagnostica?

El diagnòstic de la glucogenosi es realitza mitjançant diferents proves clíniques. En primer lloc, l'equip mèdic fa una exploració física i avalua els símptomes, especialment hepàtics i musculars. A continuació, es fan anàlisis de sang per comprovar els nivells de glucosa, greixos, cossos cetònics i altres indicadors que normalment estan alterats en aquests pacients, incloent-hi l'anàlisi de valors de pH, lactat i altres biomarcadors.

Aquestes malalties també poden presentar nivells alterats d'alguns paràmetres bioquímics com a marcadors de dany hepàtic, per exemple, les transaminases o de dany muscular, com ara la quantificació dels nivells de creatina quinasa. A més, es poden fer biòpsies per comprovar si hi ha acumulació o disminució dels nivells de glucogen en els teixits.

Finalment, cal fer estudis genètics a partir d'una mostra de sang per confirmar si hi ha alguna alteració als gens relacionats amb la malaltia. Aquesta prova es pot fer tant per al diagnòstic d'un pacient amb sospita de glucogenosi com en un estadi prenatal, si se sap que hi ha risc familiar.

Quin és el seu tractament?

Actualment, les glucogenosis no es curen, però es poden tractar. En els casos amb afectació hepàtica, la prioritat és prevenir els episodis d'hipoglucèmia, ja que constitueixen la causa principal de l'aparició de símptomes en aquest tipus de glucogenosi. Per això, cal seguir dieta rica en carbohidrats complexos, que permeten un alliberament lenta de la glucosa en sang i, per tant, sostinguda en el temps. Un dels suplements més utilitzats és el midó de blat de moro cru, un tipus de farina (carbohidrat) que s'obté del blat de moro i l'absorció del qual és lenta.

En determinades situacions, aquesta dieta es pot complementar amb una aportació més gran de proteïnes o greixos, amb l'objectiu d'oferir fonts energètiques addicionals. Així mateix, cal evitar llargs períodes de dejuni. Per acabar, en els casos en què apareixen complicacions hepàtiques greus, es pot valorar la realització d'un trasplantament hepàtic.

En els casos de glucogenosi amb afectació del múscul, el tractament s'enfoca a alleujar la feblesa muscular mitjançant programes d'exercici especialitzat. Es recomana que aquests pacients consumeixin aliments rics en glucosa abans de fer qualsevol exercici físic per poder tenir l'energia necessària.

En casos d'afectació cardíaca, pot ser necessària l'administració de fàrmacs específics, la implantació de dispositius com a desfibril·ladors o, en casos extrems, el trasplantament cardíac.

Quines altres coses cal tenir en compte?

L'alimentació és clau per controlar els símptomes i els efectes secundaris de les glucogenosis. Així mateix, es recomana fer un seguiment adequat de la dieta pautada pels professionals per endarrerir els efectes de la malaltia.

Pel que fa a l'activitat física, cal tenir en compte tant el risc d'hipoglucèmia, a causa del consum més gran de glucosa per part del múscul durant l'exercici, com la possible afectació muscular i cardíaca. Tot i això, no fer cap exercici físic no és aconsellable, ja que pot agreujar la debilitat muscular, inclosa la del múscul cardíac i causar alteracions metabòliques. Per això, és recomanable establir, juntament amb l'equip mèdic, un pla d'activitat física individualitzat que contempli les necessitats i les limitacions de cada pacient.

Contingut revisat per Laura Meroño Garcia, estudiant de Grau de Bioquímica a la UAB.