Urticària crònica

Què és la urticària?

Es defineix "urticària crònica" (UC) com un grup de malalties caracteritzades per l'aparició de faves, angioedema o tots dos. Cal diferenciar-la d'altres malalties en què poden haver els mateixos símptomes com anafilaxi, síndromes autoinflamatoris, urticària vasculitis o angioedema intervingut per bradikinina inclòs l'angioedema hereditari.

Quins són els seus símptomes?

En la urticària apareixen faves en diferents zones del cos. Les faves tenen una zona central de mida variable, envoltades per un eritema reflex. Són pruriginoses i evanescents, amb canvis en les formes i localitzacions, en el curs de 30 minuts a 24 hores. L'angioedema, en l'urticària crònica, es caracteritza per inflor eritematosa en zones de la pell que pot arribar a ser dolorós, més que pruriginós. La resolució és més lenta i pot durar fins a unes 72 hores.

Cal diferenciar entre urticària aguda (UA) i UC. En l'aguda, les faves, l'angioedema o tots dos, no persisteixen més de sis setmanes. A la UC els símptomes persisteixen sis o més setmanes. Dins de la UC s'ha de diferenciar entre UC espontània (UCE) en la qual no podem trobar un factor precipitant dels símptomes i UC induïble (UCI) en la qual sí es pot identificar un factor causal. Dins de la UCI, els tipus més freqüentment trobats són el dermografisme simptomàtic, la UC per fred, la UC per calor, per pressió, UC solar, UC vibratòria, aquagènica, colinèrgica i UC per contacte.

Quina és la causa de la urticària crònica?

La UC és una malaltia mediada per mastòcits. L'histamina i altres mediadors com el factor d'activació de plaquetes (PAF) i citocines alliberades per mastòcits cutanis activats, són la causa de la vasodilatació i extravasació plasmàtica, així com de l'arribada de cèl·lules a les lesions urticarials. La pell afectada per les lesions mostra una activitat augmentada de les molècules d'adhesió endotelials, neuropèptids i factors de creixement, així com l'aparició d'un infiltrat perivascular d'intensitat variable i que inclou neutròfils, eosinòfils, basòfils, macròfags i cèl·lules T.

Es distingeix de la urticària vasculitis ja que a la UC no hi ha necrosi de la paret vascular. A la pell no lesionada en pacients amb UCE hi ha un augment de les molècules d'adhesió, eosinòfils i expressió de citocines alterada. També han estat descrits augments moderats dels mastòcits. A la UC autoimmune hi ha anticossos anti receptor per la IgE o directament anti IgE. Aquests poden ser de classe IgE (autoimmunitat tipus I) o IgG (autoimmunitat tipus II).

Epidemiologia

La prevalença de la UC en nens no és molt coneguda ja que hi ha poques dades publicades. Pot debutar a qualsevol edat. Segons diferents estudis, la prevalença s'estima entre el 2,1 i el 6,7%, sense diferències entre sexes.

El 78% dels nens afectats presenten només urticària i el 6% només angioedema. El pronòstic és millor que en adults. En una sèrie de vuitanta pacients, el 36% havien remès abans del tercer any i no es van trobar factors predictors d'aquesta remissió.

Respecte als tipus d'UC en la infància, tampoc hi ha moltes dades publicades. Entre les UCI, la més freqüent, segons la literatura internacional, és la UCI per fred. No obsant això, en nens petits hi ha més prevalença de dermografisme i en adolescents d'UCI colinèrgica. Les infeccions virals són causa freqüent d'UA i d'exacerbació d'UC. En un estudi tailandès es van trobar infestacions parasitàries en el 5,4% dels pacients amb UC, però no es va poder demostrar que aquesta fos la causa. Els aliments i els fàrmacs no són una causa freqüent d'UC en nens.

Com es diagnostica la urticària crònica?

Són necessaris molt pocs exàmens complementaris per diagnosticar UC en la infància. Una detallada i minuciosa història clínica és el pilar bàsic per a un bon diagnòstic. Només hemograma i VSG o PCR són necessaris per descartar altres malalties incloses en el diagnòstic diferencial. Altres proves complementàries, depenent de la història clínica i l'examen físic, poden ser necessàries.

En el cas d'UCE, el test del sèrum autòleg, clàssicament s'ha utilitzat per al correcte diagnòstic. No obstant això, en l'actualitat, i a causa de la molèstia de la prova, està sent reemplaçat per altres determinacions com el test d'activació de basòfils (TAB). En el cas de la UCI les proves de calor, fred o pressió poden ser útils. En la valoració i seguiment dels pacients, s'usa el "urticària activity score" (UAS) en el qual es valora el nombre de faves i la intensitat de la pruïja. Els qüestionaris de qualitat de vida són també molt útils en el seguiment.

Quin és el seu tractament?

L'objectiu del tractament és la desaparició de tots els símptomes.

Les recomanacions del tractament actuals són:

• PRIMERA LÍNIA: antihistamínics de segona generació.

Si els símptomes persisteixen després de dues setmanes:

• SEGONA LÍNIA: augment de dosi fins a quatre vegades.

Si els símptomes persisteixen> 1-4 setmanes:

• TERCERA LÍNIA:

  • Afegir als de segona línia: Omalizumab (alta evidència) o Ciclosporina A (alta evidència) o Montelukast (baixa evidència)

  • Ús curt (màxim 10 dies) de corticoides (baixa evidència) poden ser utilitzats si les exacerbacions ho requereixen.