Oxigenoteràpia domiciliària
L'oxigenoteràpia domiciliària és una mesura terapèutica (acció o tractament) que es duu a terme al domicili. Consisteix a donar oxigen al pacient a més concentració de la que hi ha a l'aire ambient. La principal indicació de l'oxigenoteràpia domiciliària és tractar la hipoxèmia, és a dir, la disminució dels valors normals d'oxigen a la sang. La decisió d'iniciar l'oxigenoteràpia a casa la pren el metge juntament amb la família, considerant sempre les necessitats del pacient i el seu entorn.
Què és l’oxigenoteràpia domiciliària?
L'oxigenoteràpia domiciliària és una mesura terapèutica (acció o tractament) que es duu a terme al domicili. Consisteix a donar oxigen al pacient a més concentració de la que hi ha a l'aire ambient.
En quins problemes de salut es recomana?
La principal indicació de l'oxigenoteràpia domiciliària és tractar la hipoxèmia, és a dir, la disminució dels valors normals d'oxigen a la sang. Aquesta disminució d'oxigen pot donar-se per diverses causes, però les més habituals són les produïdes per malalties respiratòries o alteracions cardíaques.
La decisió d'iniciar l'oxigenoteràpia a casa la pren el metge juntament amb la família, considerant sempre les necessitats del pacient i el seu entorn. Aquesta decisió es basa en criteris mèdics, que inclouen la malaltia existent, els nivells d'oxigen a la sang i la capacitat de la família per fer el tractament de forma segura a la llar. L'objectiu és assegurar el benestar i la seguretat del pacient durant tot el procés de tractament.
En què consisteix?
L'oxigenoteràpia domiciliària consisteix a donar oxigen al pacient a casa, mitjançant diferents dispositius o aparells.
Per poder proporcionar aquest oxigen extra es pot comptar amb diferents fonts d'oxigen, algunes són:
- L'oxigen líquid: aquest equip està format per un tanc d'emmagatzematge d'oxigen comprimit que es quedarà fix al domicili i una motxilla portàtil. Al tanc l'oxigen es troba en estat líquid i a baixa temperatura (menys 183ºC). El pes del tanc és d'uns 40kg i porta unes rodes per poder-lo desplaçar dins del domicili. La motxilla és la part portàtil de l’equip i s’ha de recarregar a partir del tanc. La seva recàrrega es farà abans de sortir del domicili. La motxilla ha de mantenir-se sempre en posició vertical i pot buidar-se, fins i tot, sense fer-la servir. La durada del tanc i la motxilla d'oxigen dependrà del flux d'oxigen que s’hagi pautat i que s'administri al pacient.
- Concentradors d'oxigen: aquests equips extreuen l'oxigen de l'aire i el concentren per després administrar-lo al pacient. Hi ha concentradors portàtils i estàtics. Les característiques i les necessitats clíniques del pacient determinaran quin s’ha d’utilitzar.
Les fonts d’oxigen portàtils afavoreixen l’autonomia i la mobilitat del pacient.
El nen rebrà l'oxigen extra generat per la font d'oxigen mitjançant diferents dispositius. Els més habituals són:
- Cànules o ulleres nasals: consisteixen en un tub flexible amb dues puntes en un extrem que es col·loquen dins de les fosses nasals. L'altre extrem es connecta a la font d'oxigen. El seu avantatge principal és que permeten parlar, menjar i expectorar.
- Màscara d'oxigen: són dispositius que cobreixen el nas i la boca del pacient, ajustant-se a la cara. A diferència de les cànules, les màscares limiten les activitats com menjar, beure i parlar.
Què cal tenir en compte quan es dona aquest tractament?
Quan es necessita oxigenoteràpia al domicili, el metge responsable fa la prescripció del material domiciliari.
Des d'aquest moment i fins a l'alta del centre, els principals cuidadors del nen començaran un procés de capacitació progressiu i continu. Aquesta formació té com a objectiu preparar els cuidadors per dur a terme les cures diàries al domicili d'una manera segura.
Els objectius de la formació que es fa abans de tenir l'alta hospitalària són:
- Identificar i saber utilitzar el material que s'utilitzarà al domicili.
- Realitzar les cures diàries de la pell.
- Conèixer i aplicar les mesures de seguretat recomanades per prevenir accidents amb l'oxigen al domicili.
- Saber fer una valoració respiratòria del nen.
- Detectar signes d’alarma i fer una nova consulta.
- Tenir a mà els telèfons de contacte, tant de l'equip de professionals referent com de l'empresa subministradora d'oxigen.
Continguts relacionats
