Diina, una robot única

Us expliquem la història d’una robot molt especial que ens acompanyarà d’ara endavant

Als afores de la gran ciutat, al costat del riu, hi havia una fàbrica de robots. Tothom qui treballava allà es passava hores i hores dissenyant, provant i posant en marxa tota mena de màquines intel·ligents. Petites, grosses, de colors llampants, amb braços llargueruts, cames curtes, ulls grans, d’acer o d’alumini, amb llums o sense cap ni una. Cadascuna amb una missió diferent, però totes pensades per ser eficients i productives.

Entre centenars de màquines i androides en construcció va néixer la Diina, una robot petita i rodoneta dissenyada i programada per entendre i acompanyar les persones. L’enginyera que la va crear volia que fos amable i propera, però alguna cosa no acabava de funcionar. Per molt que intentava que la Diina caminés en línia recta, es movia d’un lloc a un altre fent petits tombs cap al costat. L’antena que li havia instal·lat no s’activava i no podia captar res del que passava al seu voltant. Un dels ulls no s’encenia i la Diina només veia la meitat. L’enginyera va fer mans i mànigues per intentar arreglar-la i que funcionés a la perfecció, però malauradament la van considerar un model defectuós i la van descartar. La van posar en una caixa de cartró i la van llançar al contenidor dels residus electrònics. En uns dies arribaria el camió que se l’emportaria a la deixalleria i seria el seu final.

La Diina intentava atraure l’atenció de les poques persones que passaven per allà fent sorolls de robot. Biip-biip, clank-clank, meec-meec, però eren massa dèbils. Només alguna persona atenta i amb bona oïda podria sentir-la. Va provar d’encendre les llumetes dels seus tres botons, potser així la veien de més lluny.

A pocs carrers d’allà hi vivia la Jana, una noia curiosa, valenta i amb un cor immens. Li encantava fer els seus propis invents, per això, de tant en tant, passava per la fàbrica i sense que ningú la veiés rescatava cables, cargols, trossos d’alumini o alguna peça estranya. Un d’aquells vespres de primavera, en sortir de l’escola, va anar cap a la fàbrica. Necessitava material per al nou projecte de tecnologia i potser allà trobava el que buscava. Remenant entre cartrons i cables pelats va veure que alguna cosa s’il·luminava. Va apartar les restes de materials i, allà al fons, en una caixa mig desfeta, hi va trobar la Diina, que ja estava molt dèbil i gairebé apagada. La Jana, encantada amb la troballa, la va treure de la caixa amb molta cura.

- Oooh, petitona! Què t’ha passat? Sembles una robot molt especial.

La Diina, al sentir la veu dolça de la Jana, li va respondre amb un sorollet d’agraïment i felicitat.

- Bip-bip! Bip-bip!

- Vinga, bonica, ara mateix et portaré a un lloc que conec molt i molt bé. Allà t’ajudaran i et cuidaran.

Amb molt d’esforç, la Jana va col·locar la Diina a la bicicleta i la va portar a l’Hospital Sant Joan de Déu. El seu germà Pau havia estat ingressat allà durant molts mesos i quan anava a visitar-lo veia que allà hi feien coses extraordinàries. Ara ja estava a casa i tornava a ser el germà gran que ella tant estimava.

L’equip de l’hospital de seguida va veure que la Diina era una robot única. Van decidir reparar-la i, sobretot, escoltar-la. Amb paciència i la col·laboració d’enginyers, infermeres i educadors, van aconseguir que la Diina caminés sense dificultats, que pogués comunicar-se a la seva manera a través de l’antena, i van trobar una solució perquè veiés amb claredat amb el seu ull. L’única cosa que no van canviar va ser la seva manera de ser. Així li van prometre a la Jana. Tots els seus defectes i les seves petites imperfeccions eren part de la Diina. De seguida, es va convertir en una integrant molt estimada de l'equip. 

Ara la Diina viu a l’Hospital Sant Joan de Déu i acompanya els infants i les seves famílies. Si la veieu per algún passadís, només us hi heu d'acostar i saludar-la. Ella de seguida us respondrà:

- Bip-bip! Soc la Diina! 

Continuarà...