La dislèxia o trastorn d'aprenentatge de la lectura: què és i com tractar-la

Si el teu fill comença a tenir dificultats quan ha de començar a aprendre a llegir després d'haver presentat fins a aquest moment un desenvolupament normal, haver après sense problemes el que li expliquen a classe i comportar-se d'una manera adequada a la seva edat, potser pateix dislèxia.

La dislèxia és el trastorn de l'aprenentatge més estudiat i el més freqüent. En aquest article, t'expliquem què és la dislèxia i com fer-li front.

Què és la dislèxia?

La dislèxia, o trastorn específic per a l'adquisició de la lectura, és una dificultat inesperada a l'hora d'aprendre a llegir que presenten alguns infants amb intel·ligència, motivació i escolarització adequades.

Les repercussions de les dificultats per a la lectura i l’escriptura canvien al llarg de la vida, però sempre són presents. Tot i això, en molts casos, amb ajuda, es poden compensar per permetre a la persona afectada una lectura precisa. Sempre ho farà, però, d’una manera menys automatitzada. Per tant, l'adult dislèctic llegirà amb lentitud i tindrà poc domini ortogràfic.

Entre un 5 i un 17% de la població pateix dislèxia, segons diversos estudis. A més, afecta per igual ambdós sexes. 

Per què es produeix?

Hi ha un ampli consens en la comunitat científica respecte a la consideració que la base del trastorn dislèctic és neurobiològica i rau en una disfunció de l'hemisferi cerebral esquerre, concretament de les àrees del llenguatge.

La dislèxia és un trastorn amb una forta càrrega hereditària. El 40 % dels germans i entre un 30 i un 50 % de pares d'un infant dislèctic també ho són. 

És un trastorn de base genètica, cosa que vol dir que no hi ha factors externs causants, sinó que el problema es troba en la informació genètica (el DNA) de l'individu. L'alteració genètica exacta causant de la dislèxia encara no es coneix. Probablement hi ha diversos gens implicats en aquest trastorn.

En contra del que hom pot pensar, els problemes durant l'embaràs o el part, els cops al cap (traumatismes cranials), el mètode d'ensenyament de la lectura, la manca d'esforç, la gelosia, les pautes educatives equivocades, la televisió o els videojocs no són la causa de la dislèxia.

Com detectar-la?

Per diagnosticar la dislèxia, ens hem de basar en la història clínica (els antecedents familiars i el desenvolupament de l'aprenentatge del nen) i en l'estudi neuropsicològic, amb el qual es valoren funcions de la intel·ligència com ara el quocient intel·lectual global, la memòria, la coordinació motriu, la capacitat d'atenció o el llenguatge oral i escrit.

Els nens dislèctics solen obtenir puntuacions dins de la normalitat en totes les funcions cognitives a excepció de la lectura i de l'escriptura. 

Què tenir en compte en el tractament?

Un cop s'ha diagnosticat la dislèxia, hi ha aspectes molt importants que cal tenir en compte quan es planteja el tractament:

• La dislèxia, igual que la resta de trastorns d'aprenentatge, acompanya l'individu durant tota la vida.

• Les manifestacions i les repercussions del trastorn canvien amb el temps; per això, l'enfocament del tractament s'ha d'acomodar a cada etapa. El que és vàlid per a un nen de 8 anys no ho és per a un de 14, però tots dos necessiten ajuda.

• No només cal identificar les dificultats de l’infant, sinó també les seves habilitats, que seran recursos importants per superar i compensar els entrebancs.

• Tan important és el tractament individual de l’infant com que les persones del seu entorn, especialment de la família i de l’escola, coneguin què és aquest trastorn.

• Cal atendre la família de l’infant. Ser mare o pare d'un infant amb un trastorn d'aprenentatge no és una tasca fàcil. S'ha d'orientar, assessorar els pares i donar-los suport de manera adequada.

• Les adaptacions escolars són fonamentals perquè la repercussió de la dislèxia en l'aprenentatge de l'alumne sigui la menor possible. 

• Cal tenir en compte l'autoestima de l’infant.

• La coordinació entre l'escola, la família i els especialistes que atenen l’infant és fonamental.

Quan començar la intervenció?

La intervenció reeducativa ha de ser precoç. Sovint, frases com “esperem una mica més”, “donem-li una mica més de temps” o “no li posem una etiqueta” són una pèrdua de temps innecessària. S’ha d’intentar que la dificultat lectora no impedeixi al teu fill seguir el ritme d'aprenentatge de la resta d'alumnes i això només és possible amb una detecció i intervenció precoç.

Li has d'explicar al teu fill, de manera adequada a la seva edat, la naturalesa del seu problema. Ha de saber que la seva dificultat té un nom, que això no vol dir que no sigui intel·ligent i que rebrà ajuda per millorar. Cal que tots els qui formeu el seu entorn tingueu clara la necessitat de ser comprensius, positius i sensibles a l’hora de detectar possibles problemes d'autoestima.