Jo, és que sóc de lletres. Què és la discalcúlia?

Segurament no és la primera vegada que sentim aquesta frase. I és que les matemàtiques i les qüestions relacionades amb elles són, per a alguns, una amargor.

Tots tenim punts forts i febles a escala cognitiva, és normal que a alguns els vagi millor uns conceptes i a uns altres, uns altres. Gràcies als avanços en neurociències sabem que aquestes habilitats i deshabilitades són degudes a diferències funcionals entre les connexions cerebrals de cada individu. Després, a més, intervenen aspectes motivacionals i preferències personals, les experiències viscudes per cadascun, etc. Aquesta diada genètica-factors ambientals fonamenten la variabilitat de l'ésser humà.

No obstant això, per a alguns, les dificultats en aquesta àrea són molt més pronunciades. El cervell d'algunes persones no està capacitat per a processar conceptes numèrics i fa que tinguin veritables dificultats per a comprendre aspectes relacionats amb la magnitud i el càlcul. Quan això succeeix, parlem d'un trastorn del desenvolupament específic del càlcul, la discalcúlia.

Actualment, gràcies als estudis d'algunes síndromes neurològiques que cursen amb trastorns del desenvolupament del càlcul, es coneixen bastant bé les principals regions implicades en el processament numèric i de quantitat. Concretament, s'han identificat 3 àrees implicades en aquesta mena de tasques: el solc intraparietal horitzontal bilateral (HIPS, de l'anglès horitzontal intraparietal sulcus), el gir angular esquerre (GA) i el sistema parietal posterior superior bilateral (SPPS).

Els estudis amb ressonància magnètica funcional han evidenciat que en les persones amb discalcúlia, aquestes regions no s'activen quan haguessin de fer-ho, donant lloc a dificultats en la comprensió i maneig de les quantitats i conceptes matemàtics. Aquestes dificultats es poden observar des d'edats primerenques de la infància encara que varien segons l'edat i els recursos personals de cada individu. A continuació, revisarem alguns dels signes que ens han de cridar l'atenció.

En els nens més petits podem veure dificultats en el desenvolupament del sentit numèric i els principis bàsics del comptatge i numeració:

• Quan comparen dos conjunts, no saben comparar-los en termes quantitatius (per exemple, decidir quin és el major, menor, més llarg...).

• No entenen el significat de comptar (per exemple, quan li demanes 5 llapis te'n dona uns quants en lloc d'explicar-los).

• Tenen dificultats per a recordar una seqüència numèrica oral (és a dir, recitar la seqüència un-dues-tres-quatre… mantenint un ordre estable en comptar). 

• Tenen dificultat per a fer correspondència 1 – 1 quan compten un conjunt (cada vegada que toco un objecte dic un número en veu alta).

• Tenen dificultats per a comprendre el principi cardinal i saber que l'últim número que dic quan compto, és l'etiqueta del conjunt i significa la quantitat total.

• Tenen dificultats per a fer la correspondència de cada número amb la magnitud que aquest representa (connectar els números amb el grup d'elements).

Més endavant, en els nens de primària, ens ha de cridar l'atenció el següent:

• Dificultats en l'escriptura dels números i la comprensió del valor que té cada xifra segons el lloc que ocupa (per exemple, el 5 no significa el mateix en el número 52 i en el número 520).

• Dificultats per a comparar dos números i saber quin és major o menor.

• Confusió de termes i signes que indiquen quantitat (per exemple, confondre el signe de la suma pel de multiplicar, no comprendre que si “perds” alguna cosa implica una sostracció o resta, etc.).

• Comprendre la mecànica i el procediment de les operacions matemàtiques com ara la suma o la resta. 

Tot això donarà com a resultat, que aquests nois i adults tinguin enormes dificultats per a realitzar el següent:

• Saber quines operacions aplicar davant un problema matemàtic. 

• Comprendre les hores o els sistemes de mesura (metres, quilos, litres…).

• Calcular el canvi que t'han de donar quan compraràs.

• Calcular de manera aproximada les distàncies, els pesos dels objectes…

És important assenyalar que la presència d'aquests signes no implica de manera necessària la presència d'un trastorn. Han de reunir-se diferents símptomes i aspectes evolutius per a poder parlar d'un trastorn específic.

En cas de dubte o sospita, es recomana consultar amb un professional especialista perquè descarti o confirmi la presència del trastorn i orient els passos a seguir. És important tenir en compte que l'evidència científica posa en relleu que, hi hagi o no trastorn, com més aviat s'intervingui millor serà l'evolució.