Per què no s'ha de donar mai una bufetada a un nen

Una bufetada sempre arriba a destemps

Contràriament a la dita popular “una bufetada a temps”, una bufetada sempre arriba a destemps, és el resultat del desbordament per part de l’adult davant d’una situació que genera frustració, impotència, confusió i dificultats de contenció en un moment determinat. La violència mai és l’opció.

En moltes ocasions la bufetada és un acte impulsiu, no pensat, que persegueix educar però no funciona. Freqüentment apareix l’agressió física com una reacció “en mirall” al malestar de l’infant. El bebè quan neix expressa les seves necessitats, les seves pors i emocions desagradables a través de rebequeries i de descontrol conductual, no sap fer-ho d’una altra manera.

A partir d’experiències repetides on l’adult dona resposta a les necessitats de forma tranquil·la i posa nom a les emocions, les persones aprenen a autoregular-se i a entendre què està passant. És a dir, el menor no vol atacar ni reptar l’adult, simplement expressa les seves pors i angoixes a través de la conducta i el que necessita és comprensió, acompanyament i contenció.

Les figures parentals puguin mantenir la calma

La conducta desafiant dels nens i nenes sovint compleix una doble funció: per una part és una forma d’expressió inadequada d’emocions desagradables del nen o nena i, en segon lloc, posa a prova la capacitat de contenció de l’adult. En aquest sentit, s’aconsella que les figures parentals puguin mantenir la calma, entendre quines emocions hi ha darrera la conducta, validar-les i oferir formes alternatives a l’expressió dels neguits i angoixes.

La coherència, consistència i claredat dels límits són essencials per al bon desenvolupament dels infants i els ajuda a créixer en un entorn predictible, segur i de confiança que permet una bona capacitat d’autonomia. Per tant, una bufetada no deixa de ser una reacció impulsiva davant un moment de frustració i ha de ser evitat sempre.

És probable que a curt termini tinguem la impressió de que l’agressió física, els crits, les amenaces i l’autoritarisme en general funcionen, potser els nostres fills deixen de realitzar les conductes no desitjades a curt termini, però sabem quines són les conseqüències a mig/llarg termini? Bé, el que aconseguim és que actuïn dirigits per la por, per evitar el càstig i això és tradueix en una identitat negativa, una baixa autoestima, una falta de creativitat i en la presència de pors i ansietats.

Tendeix a reproduir la violència en altres entorns

D’altra banda, l’energia i l’atenció que acompanyen la bufetada i la pèrdua de control funcionen com un gran reforçador de la conducta; el nen/a aprèn que amb aquella conducta “el món s’atura”, “l’adult només em mira i pensa en mi” des del descontrol. Aquesta mirada actua com un gran reforçador que acaba aconseguint just l’efecte contrari: l’augment de la conducta no desitjada.

A més, sabem que un nen que ha estat educat amb agressivitat tendeix a reproduir la violència en altres entorns i al llarg de la seva vida ja que els adults som un model a seguir per als infants. Una bufetada és també el fracàs màxim de comunicació entre pares i fills/es. Quan la paraula falla, apareix l’agressió, l’amenaça, la coacció.

I tot això té un impacte negatiu en la qualitat de la relació que s’estableix i dificultarà la construcció d’un vincle positiu basat en formes de comunicació efectives que possibilitin l’adquisició de recursos i estratègies per fer front a diferents etapes vitals i moments de crisi a nivell evolutiu.

Si en comptes de...

Un vincle que s’ha basat en la violència dificultarà molt que en moments com l’adolescència tinguem les eines per apropar-nos al nostre fill/a. En canvi, un vincle basat en la confiança, en la validació emocional i en l’acompanyament tindrà un efecte positiu al llarg de la vida de l’infant.

Si en comptes de cridar, o agredir al nostre fill quan es mostra desafiant, validem la conducta (“veig que estàs enfadat...o entenc que et faci molta mandra fer els deures... o no t’agrada perdre”), eduquem des de les conseqüències naturals dels seus actes i en l’assumpció de responsabilitats (“si no fas els deures, què creus que passarà demà a l’escola?... si no t’afanyes arribaràs tard...”) i oferim espai i alternatives a la conducta (“vols una estona tranquil? Busquem junts una solució? T’ajudo?) el nen o nena creixerà en un entorn tranquil, comprensiu, validador que li farà possible l’adquisició d’una autoestima sòlida i de recursos i estratègies adaptatives de gestió emocional i interpersonal.

Llavors hem de ser permissius? Hem de deixar passar la conducta no desitjada? La resposta torna a ser “no”. Els límits són necessaris des de les primeres etapes evolutives, són el pilar i l’estructura bàsica necessària per al bon funcionament familiar i per garantir un entorn predictible, endreçat, que aporti seguretat i permeti l’autonomia i l’autoregulació.

S’aconsella que els límits siguin clars, consensuats pel sistema parental de forma prèvia al moment “calent” del conflicte, proporcionals i coherents a la situació i, sempre, han d’incloure una experiència reparadora.Una comunicació sincera, oberta i sense tabús ajudaran a construir una relació de confiança.

Vivim en una societat on no es pot compartir el malestar, les vivències depressives, les pors; amb uns models a seguir a través de les Xarxes socials que sempre ensenyen la millor cara, que tapen el patiment. Existeix una tendència a evitar connectar amb el patiment dels nostres fills i filles i la violència és una bona forma de no veure’l, de no acompanyar.

Educar no és fàcil

Mentre que estem enfadats, violents, no patim pel malestar del nostre fill/a. I sí, sobre el paper tot és fàcil, és fàcil amb la distància poder escriure i aconsellar sobre com s’ha d’educar o no, quines són les orientacions més pedagògiques i que millor funcionen a psicologia. Però no caiguem en judicis de valor, en prejudicis que generen culpa, vergonya i sentiments d’ineficiència a nivell de parentalitat; no funcionen, no ajuden.

No existeixen pares ni educadors perfectes, com a humans, ens equivoquem i, com a humans aprenem. Educar no és fàcil, estem immersos en un ritme sòcio-familiar-laboral frenètic, ple d’exigències (pròpies i al·lienes), amb múltiples objectius laborals, nombroses extraescolars, amb pares i educadors que fan el que poden, moltes vegades sense poder rebre la comprensió i ajuda que necessiten.

En aquest sentit, davant de pèrdues freqüents de control i de conductes parentals caracteritzades per l’ús de l’autoritarisme i l’agressió verbal o física és important parar i pensar, demanar ajuda i poder iniciar un treball d’acompanyament de comprensió, de perdonar-se i de comprometre’s amb un mateix per tal d’evitar aquestes pràctiques.

Per finalitzar, tot i que aquests moments de conflicte ocupen una part important al nostre cap, per la intensitat dels sentiments que ens desperten, realment suposen un percentatge més petit que els bons moments. La parentalitat ens fa créixer, ens permet autopensar-nos i ens regala moments únics que ens transformen i que formaran part de nosaltres sempre.