Els primers auxilis psicològics en nens de 3 a 6 anys
La majoria de nosaltres sap què són els primers auxilis i molts hem après a aplicar-los. Consisteixen en una sèrie d'accions ordenades que és recomanable que practiquin aquells que primer arriben a un accident o atenen una persona que s'ha lesionat.
En canvi, molt pocs hem sentit parlar dels primers auxilis psicològics (PAP).
És un terme reconegut per l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que ha editat diverses guies sobre el tema. És aplicable a persones de totes les edats, però aquí ens centrarem en nens i adolescents. Se sol difondre més bé en situacions extraordinàries, com les catàstrofes humanitàries. No obstant això, pel seu alt valor preventiu, totes les persones i en especial les famílies amb nens haurien de conèixer els primers auxilis psicològics i saber aplicar-los en contextos de la vida quotidiana.
Què són els primers auxilis psicològics?
Els primers auxilis psicològics o PAP serveixen per acompanyar els nens a fer front a una situació difícil i extraordinària, fora de la seva vida diària, a la que anomenarem incident crític (IC).
S'han d'aplicar a qualsevol situació que reuneixi els següents criteris:
Ser inesperada i trobar-se fora de les vivències habituals que ha tingut fins al moment.
Suposar un canvi passatger o permanent en les rutines habituals de l'infant.
Per ser efectius s'han d'aplicar des dels moments immediatament posteriors a l'incident.
Si l'IC és puntual, la pauta requereix aplicar els PAP durant almenys les 72 hores posteriors i, com a màxim, durant una setmana, període després del qual la situació d'estrès s'haurà reconduït.
Si l'IC és de llarg recorregut, s'aplicaran durant tot el període de la seva durada i fins almenys un mes després de finalitzar l'incident.
Contenir: intenta assegurar la comoditat i el descans del nen, posant atenció especial en el menjar, la hidratació i les oportunitats per jugar i dibuixar. Abraça'l freqüentment, agafa'l de la mà i deixa que es quedi a la falda de l'adult.
Calmar: tracta de parlar-li en veu baixa, suaument. Procura fer activitats relaxants: explica-li un conte, fes-li algun massatge i, sempre que sigui possible, posa-li una mica de música o una cançó que li agradi. De vegades, és molt útil distreure'l amb elements del seu món imaginari.
Informar: parla amb ell amb un llenguatge adequat a la seva edat. Explica-li el succés d'una forma simple i honesta, sense minimitzar, però tampoc exagerant les conseqüències. Posa especial cura en què el nen pugui entendre quins seran els següents passos. Tracta de respondre totes les seves preguntes: és important mantenir-lo informat sobre qualsevol problema que l'afecta directament. No et cansis d'oferir explicacions senzilles quan sigui necessari (fins i tot diàriament). També és important esbrinar quines altres paraules o explicacions ha sentit el nen i corregir o complementar allò que sigui necessari. Tracta d'explicar-li la diferència entre els somnis/les pors i la vida real. Si l'incident crític té a veure amb la mort d'algú proper, aborda el tema de manera directa, sense donar-hi voltes, explicant el seu caràcter permanent i la tristesa que causa als familiars.
Normalitzar: ajuda al nen a explicar com se sent, posant nom a les seves emocions (moltes vegades els sentiments són compartits amb els adults). Digues-li que està molt bé expressar els sentiments. Durant un temps (de 3 a 4 setmanes) tolera els seus comportaments regressius o agressius. Intenta no criticar ni enfadar-te davant la pèrdua d'habilitats adquirides.
Consolar: anima al nen a dibuixar o a jugar sobre el succés (l'ajudarà i entendrà com el petit ha entès el que ha passat). Procura mantenir al màxim les rutines familiars. Sempre que sigui possible, permet que faci tasques productives i apropiades a la seva edat. Utilitza paraules que denotin sentiments comuns, perquè el nen no se senti estrany. No l'obliguis a parlar si no vol, però fes-li saber que pot fer-ho en qualsevol moment. Permet que el nen participi en rituals de dol culturals i religiosos.
Quines reaccions podem esperar en nens de 3 a 6 anys?
Les reaccions més freqüents que podrem observar durant i immediatament després d'un incident crític són:
Mostrar-se més callat o agitat del normal
No parlar en absolut: es manté en silenci ja que té dificultat per expressar allò que el molesta
Sentir una por generalitzada: d'estar sol, d'estar en el bany, d'anar-se'n a dormir, etc.
Sentir incertesa respecte la seva seguretat: els nens solen pensar que el perill és a prop de casa, encara que l'esdeveniment hagi passat bastant lluny
Perdre autonomia
Tornar a estats de desenvolupament previs: xuclar-se el dit, orinar-se al llit, parlar com un nen petit, necessitat que l'agafin en braços, etc.
Presentar alteracions del son: por a estar sol de nit, malsons, aixecar-se espantat, etc.
No entendre el concepte de la mort: el nens en edat preescolar no entenen que la mort no és reversible
Quan acudir a un professional especialitzat?
Les conductes anteriorment descrites són respostes esperables en els nens després de viure un incident crític i, com a tals, absolutament adaptatives. Solen disminuir de manera gradual quan acaba la fase més aguda de l'incident crític i desaparèixer al cap d'unes quatre setmanes aproximadament.
Si es perllonguessin molt més, el més adient és consultar un psicòleg especialista en estrès agut i/o trauma infantil.
Finalment, és important recordar que cada nen és diferent, no sempre sap el que passa, desconeix la rellevància del que està passant, es mostra espantat i a vegades no sabem com tranquil·litzar-lo i es crea una situació estressant per a les famílies. Per això, no dubtis a preguntar i a demanar ajuda sempre que ho necessitis per poder gestionar la situació de la millor manera possible.
Aquesta informació és de caràcter divulgatiu i no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si necessites ajuda, posa't en contacte amb el teu professional de referència.
La síndrome d'Asperger és un trastorn del desenvolupament menys conegut que l'autisme però, que en canvi, afecta a molta més població. Què és i quins són els seus trets més característics?
Quan els fills comencen a créixer i sobretot quan entren a l'adolescència als pares ens comença a preocupar quines amistats trien els fills, si són les més adequades per a ells i com poden influir aquestes en el seu benestar.
Tots en major o menor mesura sentim admiració per un igual, per les seves peculiaritats i característiques. En molts casos aquesta admiració es pot identificar amb un tipus de conducta que en psicologia es diu "idolatrar", i fa referència a la valoració i reconeixement que fem d'una altra persona però exclusivament centrada en les seves qualitats positives.
