La veritable missió de qui acompanya un infant amb TDAH

Et resulta familiar aquest tipus de conversa amb un infant amb TDAH?

– Carinyo, posa't les sabates. (Cinc minuts després continua distret mirant alguna cosa per la finestra).
– M'estàs escoltant? Les sa-ba-tes! (Dos minuts més tard encara no s'ha posat les sabates).
– Sempre igual amb tu! Ets incapaç de fer cas! Quantes vegades t'ho he de dir? Em fas enfadar expressament. És que no et dona la gana.
 

La majoria d'aquestes frases no es diuen per fer mal. Al contrari, solen néixer del cansament i del desig de provocar un canvi. Busquen que l'infant reaccioni, que sigui més autònom i que aprengui habilitats que algun dia li permetin desenvolupar-se com un adult competent.
 

I, de vegades, fins i tot funcionen: l'infant s'aixeca, es posa les sabates, acaba la tasca, endreça l'habitació o surt de casa. Però sovint no som conscients que aquestes petites victòries immediates poden tenir un cost a llarg termini.
 

El veritable problema no és el que passa en aquell instant, sinó l'empremta que aquestes paraules van deixant quan es repeteixen dia rere dia. Perquè, mentre intentem canviar una conducta, estem cultivant una cosa molt més important: la manera com aquest infant aprèn a veure's a si mateix.
 

Per què saber què cal fer no sempre és suficient?

Com ha assenyalat el neuropsicòleg Russell A. Barkley, el TDAH no és només un problema d'atenció, sinó d'autoregulació: saber què cal fer no sempre garanteix poder fer-ho en el moment adequat; per aconseguir-ho, cal posar en marxa les funcions executives.
 

En el TDAH, les xarxes cerebrals implicades presenten dèficits. Per això, allò que per a altres persones pot ser simplement una tasca avorrida, per a un infant amb TDAH pot arribar a sentir-se com una autèntica marató.
 

Un infant amb TDAH ha d'afrontar cada dia tasques que exigeixen activar funcions executives que, per a ell, requereixen molt més esforç que per a altres persones: iniciar activitats poc motivadores, deixar una activitat plaent per fer-ne una de necessària, organitzar-se, planificar, inhibir el primer impuls, persistir davant les dificultats o actuar pensant en les conseqüències futures i no només en la recompensa immediata.
 

Per compensar aquest sobreesforç necessitarà dos pilars fonamentals: la perseverança i la confiança en les pròpies capacitats. Una cosa semblant a: "Ho intentaré, encara que em costi". 

Un infant amb TDAH ha d'afrontar cada dia tasques que exigeixen activar funcions executives que, per a ell, requereixen molt més esforç que per a altres persones. Font de la imatge: AdobeStock.

Per què algú hauria de persistir en una cosa si està convençut que fracassarà?

La investigació sobre la motivació i l'autoconcepte ha demostrat que les creences sobre la pròpia capacitat influeixen directament en la perseverança. Les persones perseveren més quan creuen que, encara que alguna cosa els costi, poden arribar a aconseguir-la.
 

Si un infant escolta durant anys que mai acaba res, que sempre s'equivoca, que és un desastre o que no s'esforça prou, aquests missatges acaben formant part de la imatge que construeix de si mateix. Amb el temps deixen de ser comentaris dels altres per convertir-se en conviccions pròpies:

"Sempre se m'ha donat malament".
"Jo no serveixo per a això".
"Soc un desastre".
 

I quan una persona està convençuda que no pot aconseguir alguna cosa, el més probable és que abandoni davant la primera dificultat o que ni tan sols ho intenti.

Quan una persona està convençuda que no pot aconseguir alguna cosa, el més probable és que abandoni davant la primera dificultat. Font de la imatge: AdobeStock.

Molts adults amb TDAH descriuen precisament aquesta experiència: anys arribant tard quan volien ser puntuals, oblidant coses importants o incomplint compromisos que realment volien complir. Errors que altres interpretaven com a falta d'interès o de responsabilitat i que ells acabaven incorporant a la seva identitat i autoconcepte.
 

Precisament per que el TDAH acompanyarà la persona al llarg de tota la seva vida, un dels aprenentatges més valuosos que podem oferir-li és ensenyar-li a parlar-se amb amabilitat. No per justificar els errors ni per resignar-s'hi, sinó per poder reconeixer les dificultats, buscar estrategies i continuar avançant malgrat les dificultats.  
 

Perquè no és el mateix dir-se: "soc un desastre. Sempre m'oblido de tot" que dir-se: "vaja, me n'he oblidat una altra vegada. Pensaré què puc fer perquè no torni a passar".

Com aprenen els infants a acceptar el TDAH amb amabilitat?

Els infants aprenen aquesta manera de parlar-se observant-nos. Aprenen quan veuen com reaccionem davant els seus errors, quan els ajudem a analitzar què ha passat en lloc d'etiquetar-los i quan els mostrem la diferència entre allò que fan i allò que són.
 

La veritable missió de pares, mares, docents i professionals que acompanyen infants amb TDAH no és únicament aconseguir que facin avui allò que els demanem. La veritable missió és ajudar-los a construir una veu interior que els permeti seguir avançant quan apareguin les dificultats. Potser aquesta és, en realitat, la manera més eficaç de combatre les conseqüències del TDAH.
 

Perquè el TDAH continuarà acompanyant-los durant molts anys, però arribarà un moment en què ja no hi serem per recordar-los què han de fer o per corregir-los. En canvi, continuaran escoltant la veu amb què van aprendre a parlar-se a si mateixos.
 

Per saber-ne més sobre el TDAH, pots llegir el 14è Informe FAROS: L'aprenentatge i els trastorns del neurodesenvolupament. Claus per evitar el fracàs escolar.

Imatge de portada d'AdobeStock