Les autolesions són cada vegada més freqüents en adolescents no necessàriament afectats d’un trastorn mental sever

Les autolesions en adolescents són un fenomen preocupant, tant pel recent increment de la seva aparició en els últims anys, com per les conseqüències negatives que pot tenir en els nois i noies i les seves famílies. 

 

En aquesta entrevista, la Dra. Anna Sintes Estevez, psicòloga clínica del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ens respon a algunes de les preguntes per intentar comprendre aquest fenomen, malauradament cada vegada més freqüent entre adolescents.  

 

Què entenem per autolesions?

Les autolesions no suïcides, tal com les anomenen els especialistes, fan referència a qualsevol comportament que l’adolescent realitza de forma intencionada, autodirigida, immediata,  per a fer-se mal a un mateix, però no per a suïcidar-se. 

 

Quines són les autolesions més comunes?

Els tipus d’autolesions no suïcides més freqüents són els talls a la pell (normalment als braços), però també poden consistir en altres tipus de talls a altres parts del cos, gratat en excés, cops autoinflingits, o altres formes de fer-se mal a un mateix, sense intenció de posar fi a la pròpia vida. 

 

Queden excloses d’aquesta categoria altres conductes que poden fer els adolescents, que si bé impliquen un dany sobre ells mateixos (consumir drogues, deixar de menjar, etc.) no són danys immediats sobre la integritat física. 

 

Els tipus d’autolesions no suïcides més freqüents són els talls a la pell.

 

Tampoc entrarien en aquesta categoria altres comportaments que podrien implicar un dany físic, però que són social i culturalment acceptables (dilatacions, excoriacions, etc.). 

 

Com tracteu aquest fenomen els especialistes de la salut mental?

Donat aquest increment en la prevalença d’aquestes conductes arreu del món, els especialistes han inclòs aquests fenòmens entre els “problemes que requereixen més estudi”, en els manuals de classificació dels trastorns mentals. 

 

Existeixen grups d’experts en l'àmbit internacional i també a Catalunya que estan estudiant els factors implicats en aquestes conductes, i les intervencions i estratègies terapèutiques més adequades per a ajudar als adolescents que les realitzen. Un d’aquests grups, format per psicòlegs i psiquiatres de diferents hospitals (entre ells l’Hospital de Sant Joan de Déu) és el GRETA (Grup d’Estudi i Tractament de les Autolesions). 

 

Quins problemes solen associar-se a les autolesions no suïcides?

Tradicionalment, aquestes conductes eren molt poc habituals (menys d’un 1% de la població als primers estudis dels anys 80) i s’havien associat a trastorns mentals molt greus, com ho són alguns trastorns greus de la personalitat. 

 

Això no obstant, actualment aquestes conductes són més freqüents i les exhibeixen adolescents no necessàriament afectats d’un trastorn mental sever. Estudis recents indiquen que entre un 13 i un 45% dels adolescents (segons l’estudi) s’han autolesionat com a mínim un cop a la seva vida. A Europa les dades indiquen gairebé un 28% de la població d’adolescents de la població general (pacients no diagnosticats d’un trastorn mental). 

 

Actualment, aquestes conductes són més freqüents i les exhibeixen adolescents no necessàriament afectats d’un trastorn mental sever.

 

Si bé no sempre aquestes conductes s’associen a un trastorn mental greu, cal prendre-se-les com a quelcom important i digne de ser tractat amb elevada prudència, fugint d’estereotips i d’idees preconcebudes, doncs els especialistes han trobat que en alguns casos aquestes conductes podrien indicar que l’adolescent podria estar en risc de patir un trastorn psiquiàtric i/o psicològic, i perquè, encara que no fos així, aquesta conducta podria tendir a incrementar-se o complicar-se, sobretot quan no s’aborda el problema de la forma adequada. 

 

En els casos en què no s’associa a un trastorn mental sever, amb quins problemes es poden relacionar? 

Encara s’estan estudiant les variables psicològiques i socials relacionades amb la realització d’aquestes conductes, però les dades disponibles actualment indiquen que solen estar relacionades amb dificultats en la regulació emocional (gestió apropiada de les pròpies emocions), problemes en les relacions interpersonals, siguin amb els amics o amb la família, l’exposició a circumstàncies o experiències adverses durant la infantesa, entre d’altres. 

 

Alguns experts han identificat que en l'àmbit psicològic aquestes conductes poden complir diverses funcions, entre elles estaria la de buscar experimentar sensacions intenses, la de minimitzar emocions negatives intenses, la d’autocastigar-se per tal de disminuir sentiments i pensaments de culpa, la de demanar ajuda i/o comunicar a l’entorn social un elevat malestar psicològic, per citar-ne algunes. 

 

Quins són els riscos, en l'àmbit psicològic, de fer aquestes conductes? 

Si bé la presència d’autolesions no suïcides no necessàriament implica la presència d’un trastorn psiquiàtric, en alguns estudis s’han associat a trastorn alimentari, trastorn depressiu o d’ansietat, o trastorn límit de la personalitat. 

 

Això no obstant, també hi ha estudis que mostren que aquesta conducta en molts casos desapareix, i l’adolescent no desenvolupa cap trastorn.

 

Hi ha estudis que mostren que aquesta conducta en molts casos desapareix, i l’adolescent no desenvolupa cap trastorn psiquiàtric.

 

Els especialistes assenyalen que poder identificar i tractar aquestes conductes a temps, de forma primerenca, i oferir l’ajuda necessària i adequada podria ajudar a prevenir el desenvolupament de psicopatologia més greu. 

 

Els especialistes estan dirigint els seus esforços a identificar quines són les característiques dels nois i noies que fan autolesions no suïcides de forma puntual i durant un temps de la seva vida, i amb una mínima intervenció deixen de fer-ho, dels nois i noies que en fan el context d’un problema de salut mental més important. 

 

Quins són els senyals d’alerta que ens haurien de fer pensar que un adolescent s'està autolesionant de forma repetida?

Com a senyals d’alerta, cal considerar el tipus, la gravetat i la freqüència de les autolesions no suïcides (les més ocultes i greus des del punt de vista físic podrien ser més preocupants), l’escalada de les mateixes (si en fa cada vegada més, o de més greus), la presència o no d’altres problemes associats (si a més hi ha problemes alimentaris, problemes d’ansietat, etc. podria ser més complex), els recursos psicològics de l’adolescent per afrontar situacions estressants (si hi ha un dèficit en les seves habilitats socials, la seva capacitat per a identificar i regular les pròpies emocions, etc. podria implicar major risc), i els recursos de la família i el seu entorn per a ajudar a l’adolescent, la relació de la seva conducta amb els fenòmens socials o culturals (relació de la conducta amb l’ús que fa de les xarxes socials, influència del grup d'iguals al qual pertany, etc.).

 

Si identifiquem aquest tipus de conductes en un adolescent, cal que consultem a un professional de la salut.

 

Com a orientació general, es podria afirmar que si un pare/mare o mestre identifica aquest tipus de conductes en un adolescent, cal que consulti a un professional de la salut (en funció de la gravetat de la lesió física pot ser necessari curar la ferida, suturar, etc.) i posteriorment, un cop atesa la lesió orgànica, cal que demani consell a un especialista en salut mental (psiquiatre o psicòleg clínic), per tal que aquest identifiqui les variables implicades en la realització d’aquesta conducta i pugui valorar la conveniència d’una intervenció psicològica específica, i el tipus d’intervenció més adequada.

Escrit per: Anna Sintes Estévez