Per què et fas mal? Introducció a la conducta autolesiva

Què és la conducta autolesiva no suïcida (ASN)?

L'autolesió no suïcida (ASN) és una destrucció directa i deliberada de la pròpia superfície corporal, sense intencionalitat letal. Per tant, implica un mal corporal autoinfligit, sense intenció de provocar-se la mort. 

Si bé la ANS no és un trastorn psiquiàtric, el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM per les seves sigles en anglès de Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders), en la seva cinquena versió (APA, 2013), l'ha inclòs com a un diagnòstic que requereix més estudi.

En el DMS es defineix les autolesions no suïcides sobre la base dels següents criteris:

1. En l'últim any, l'individu s'ha ocasionat, durant cinc o més dies, danys intencionats a si mateix a la superfície del seu cos, que probablement indueix sagnat, contusió o dolor (per exemple, tallar, cremar, apunyalar, colpejar, fregar excessivament), amb l'expectativa que la lesió només comportarà danys físics lleus o moderats (és a dir, que no hi ha cap intenció suïcida).

2. L'individu es comporta en un comportament autolesivo amb una o més de les següents expectatives:

   1. ​Obtenir alleujament d'un sentiment negatiu o d'un estat cognitiu.

   2. Resoldre una dificultat interpersonal.

   3. Induir un estat de sensació positiva.

3. L'autolesió intencionada està associada almenys a un dels següents criteris:

   1. Dificultats interpersonals o sentiments o pensaments negatius, com ara depressió, ansietat, tensió, ira, angoixa generalitzada o autocriticisme, que es produeix en el període immediatament anterior a l'acte d'autolesió.

   2. Abans d'iniciar-se en l'acte, s'ha de produir un període de preocupació pel comportament previst que és difícil de controlar. 

   3. Pensar en l'autolesió que es produeix amb freqüencia, fins i tot si no s'actua.

4. El comportament no està sancionat socialment (per exemple, pírcing corporal, tatuatge, part d'un ritual religiós) i no es restringeix a gratar-se una crosta o mossegar-se les ungles.

5. El comportament o les seves conseqüències provoquen molèsties o interferències clínicament significatives en funcions interpersonals, acadèmiques o altres funcions importants.

6. El comportament no es produeix exclusivament en episodis psicòtics, deliri, intoxicació de substàncies o retirada de substàncies. En individus amb trastorn del neurodesenvolupament, la conducta no forma part d'un patró de estereotipias repetitives. El comportament no s'explica millor per un altre trastorn mental o condició mèdica (per exemple, trastorn psicòtic, TEA, discapacitat intel·lectual, síndrome de Lesch-Nyhan, trastorn del moviment estereotipat amb autolesió, tricotilomanía (trastorn d'arrencar-se el cabell), excoriació (trastorn de gratar-se la pell).

Quants adolescents sense cap trastorn psiquiàtric s'autolesionen?

Històricament es considerava un problema poc freqüent, però en les últimes dècades s'ha observat un increment de joves i adolescents, sense trastorn psiquiàtric. Quan es van publicar els primers articles científics sobre el tema (principis dels anys 80) informaven d'una prevalença del 0,4% (percentatge dels casos en una població) (Pattison EM, 1983), però els estudis actuals a nivell internacional observen prevalences molt superiors. 

En general, podríem considerar que es considera a tot el món que entre un 13% i 45% dels adolescents s'han autolesionat alguna vegada en la seva vida i a Europa es parla d'una prevalença vital del 27,6%. A Espanya es disposa de molt poques dades en menors de divuit anys, però les dades són similars als europeus. 

Per tant, les dades procedents de la recerca epidemiològica ens permeten afirmar que és un fenomen que s'ha incrementat en els últims anys i que traspassa barreres de la patologia mental greu i s'estén entre els adolescents i joves de la població general en tots els països i cultures.

Les autolesions entre els adolescents amb algun tipus de problema de salut mental

Quan s'estudien adolescents amb alguna mena de trastorn psiquiàtric o psicològic, la incidència de les ANS és molt més elevada per diversos motius.

En primer lloc, aquesta conducta pot ser un símptoma més dins d'un trastorn mental que cursi amb altres símptomes, a més de les autolesions, però en el qual les autolesions siguin un símptoma inherent al mateix i, per tant, molt rellevant per al diagnòstic i el tractament.

Aquest és el cas del trastorn de personalitat que es defineix per un patró de pensament, emocions i conductes disfuncionals a causa de diverses alteracions relacionades amb la inestabilitat anímica, la impulsivitat, problemes amb la pròpia identitat i també la propensió a realitzar ANS.

En segon lloc, les ANS també poden observar-se en adolescents amb altres trastorns (a més del TPL) com un símptoma acompanyant, que pot associar-se a aquest trastorn, o bé no donar-se.

En aquests casos s'ha observat que en adolescents amb trastorns de la conducta alimentària (TCA), amb trastorns depressius o d'ansietat, la conducta autolesiva es presenta de manera ocasional o puntual (no sempre) i es produeix de diferents maneres, complint diferents funcions en l'afrontament de les dificultats del noi o noia (com a mecanisme per a reduir l'ansietat, per a expressar socialment el malestar, etc.).

I, finalment, un altre motiu que podria explicar l'elevada incidència de les ANS en població clínica és el contagi. Un fet inevitable entre els adolescents amb patologia psiquiàtrica, sigui com sigui, és l'ingrés en dispositius assistencials especialitzats (unitats d'hospitalització, hospitals de dia, etc...). Aquest fet té avantatges demostrats com són l'accés a un tractament i professionals especialitzats, beneficis dels tractaments grupals amb altres adolescents que tenen els mateixos problemes, entre altres.

A quina edat s'inicia el problema i quina evolució s'observa? 

Es disposa de molt poques dades sobre la incidència i prevalença de les ANS abans dels dotze anys, però sí que sabem pels estudis recents que aquesta conducta sol iniciar-se entre els onze i els tretze anys.

Aquesta dada s'explica pel fet que els adolescents són una població de gran vulnerabilitat per a incórrer en ANS, sobretot per l'elevada impulsivitat i reactivitat emocional que caracteritza aquesta etapa vital.