Vigorèxia o l'obsessió pel múscul: una pràctica creixent

Què és la vigorèxia?

L'any 1993, el psiquiatra nord-americà Harrison G. Pope va utilitzar el terme vigorèxia per definir l’obsessió d’alguns per tenir un cos musculós. La societat està canviant molt de pressa i també ho fan els problemes de la població. Alguns d'aquests canvis impliquen l'aparició de nous trastorns com és la vigorèxia.

La vigorèxia és un trastorn mental no estrictament alimentari, que es coneix també com a complex d'Adonis. Es calcula que a Espanya hi pot haver uns 700.000 afectats; no obstant això, encara no s'ha etiquetat com a malaltia.

Les persones que pateixen vigorèxia tenen una obsessió tan gran per l'aspecte físic que passen matí i tarda al gimnàs, es miren sempre al mirall i mai es troben satisfets amb el seu cos. Aquest sobredimensionat culte al cos es manifesta en una pràctica excessiva de l'esport, i té com a objectiu principal l'obtenció d'una major massa muscular. A més de la pràctica desmesurada d'exercici físic, aquesta alteració dóna lloc a una sèrie de reaccions que es donen a l'organisme (en què estan involucrades hormones i neurotransmissors), que provoquen un procés de dependència a aquest exercici físic. 

Sovint l’alimentació també es veu alterada ja que, supeditant-la a la consecució dels seus objectius, acaben suprimint els greixos per consumir proteïnes i hidrats de carboni amb excés, amb el consegüent efecte negatiu que això representa en la salut.

Què hi ha darrera d’un vigorèxic?

Sembla que els vigorèxics tenen una predisposició genètica als comportaments obsessius i compulsius, però també intervenen factors socioculturals, com ara la influència dels mitjans, que presenten l'home fort i atlètic com a model de salut i d'èxit social i sexual. D'altra banda, les persones amb vigorèxia comparteixen trets individuals: baixa autoestima, nivell alt d'autoexigència i baixa tolerància a la frustració. 

En la major part dels casos, l'excés d'exercici és símptoma d'algun problema subjacent, des de causes individuals com depressió, ansietat o trastorns obsessius-compulsius a causes socioculturals, com els estereotips estètics. 

El perfil dels potencials afectats identificats per la Conselleria de Sanitat de la Xunta de Galícia el 2010 és el d'un home jove, d'entre 15 i 35 anys, amb trets en la seva personalitat que inclouen introversió, inseguretat i baixa autoestima. A la Unió Europea entre el 5% i el 6% dels clients de centres esportius tenen risc de patir aquest trastorn.  

La vigorèxia afecta principalment a homes, però les dones també poden patir-la. Com els malalts d'anorèxia i de bulímia, els vigorèxics no se senten satisfets amb el cos que tenen i fan tot el possible per tenir un aspecte atlètic i musculós. 

El perill del dopatge

La pràctica desmesurada d'esport a que se sotmeten els vigorèxics provoca símptomes variats com ara fatiga generalitzada o augment del dolor muscular i articular. Això suposa que sovint els malalts de vigorèxia també recorrin al dopatge per obtenir un increment de la massa muscular i disminuir la fatiga. 

Els productes dopants més utilitzats són els anabolitzants, derivats sintètics de la testosterona (hormona sexual masculina), i solen tenir molts efectes secundaris perjudicials per la salut: causen impotència, provoquen la caiguda del cabell, irritabilitat, creixement desproporcionat de les glàndules mamàries,  eufòria o depressió i, en els casos més extrems, malalties de cor i de fetge. 

Pradeep Bala; el cas d'un testimoni

Pradeep Bala, de 25 anys, és un jove objectivament gran:  amb braços enormes, espatlles amples i un pit gegant, que se sent descontent amb la seva talla. "Hi ha dies en què em miro al mirall i em faig fàstic", va dir a la BBC. "Quan em veig flac em dic a mi mateix:" Què et passa? ets feble, quin problema tens? mira't, què has fet? I em començo a pegar a mi mateix amb força " La seva obsessió per aconseguir el que ell considera un "cos perfecte" el va portar fins a la "vigorèxia".

Al Regne Unit s'estima que un de cada 10 homes que van al gimnàs pateixen aquest trastorn, que pot conduir a la depressió, l'abús d'esteroides i fins i tot al suïcidi.

Per Pradeep tot va començar quan va començar a comparar el seu cos amb el dels homes que veia a les revistes. "La meva història és la clàssica història de qui veu a un tipus en una revista i vol ser igual", va descriure a la BBC. "Aleshores entro en un diàleg intern que és un cercle viciós. Em dic, 'porta't com un home’”. “És una discussió molt negativa que a poc a poc em causa més ansietat i depressió", reconeix.

Aquest londinenc, que viu sol, explica que al principi, quan va començar a entrenar i a seguir una dieta estricta, es va sentir molt bé. Però aviat aquesta rutina va començar a dominar la seva vida i ja no importava quant múscul anava guanyant, sempre en volia més. 

Com detectar la vigorèxia

Un estudi realitzat a la comunitat de Madrid, entre 618 adolescents d’entre 13 i 17 anys, revela que el 18% mostren una preocupació patològica de la imatge corporal,  el 32% té una preocupació greu per la imatge corporal i un 19,57 coneix l’existència d’anabolitzants. Això indica que la problemàtica de la vigorèxia és una realitat que està creixent al nostre país, i la comunitat mèdica ha de preparar-se exercint una tasca de prevenció i informació en els nostres joves. 

El trastorn sol manifestar-se mitjançant tres característiques: dependència, tolerància i supressió. La dependència és la sensació que l'exercici és necessari per sentir-se bé i, molt sovint, fa que s'eludeixin molts compromisos que també haurien de ser valorats a fi de satisfer aquesta necessitat, com la feina, la família o els amics. La tolerància indica que cada vegada cal més exercici per assolir la mateixa sensació: sentir-se bé. La supressió és la sensació de cansament o debilitat 24 o 36 hores després de faltar a alguna sessió programada d'exercici. 

Comportaments associats al trastorn:

• Esforçar-se excessivament al gimnàs.

• Entrenar compulsivament.

• Utilizar esteroides anabòlics.

• Observar excessivament el cos davant del mirall.

• Abusar dels suplements alimenticis i beure constantment batuts de proteïnes.

• Irritabilitat i atacs d'ira.

• Depressió y manies.

• Pànic si es pierd una sesió de gimnàs.

• Continuar  l'entrenament quan s'està lesionat..

• Donar prioritat a l'entrenament sobre la família i la vida social. 

La vigorexia té solució

Si un creu que té vigorèxia o sap d'algú que tingui els símptomes, no cal alarmar-se. Aquest trastorn té solució, però és imprescindible l’ajut d’un professional. 

Davant del diagnòstic de vigorèxia s’haurà de seguir un tractament amb un equip mèdic multidisciplinari, que passa per una teràpia psicològica i, si cal, per la reeducació dels hàbits alimentaris.