Les estereotípies s'engloben dins els trastorns del moviment hipercinètics, és a dir, per excés de moviment, que inclouen: tics, tremolor, mioclònia, atetosis, corea, distonia i estereotípies.
Actualment es defineix la estereotípia com moviments repetitius, semiinvoluntaris, rítmics (encara que no sempre), coordinats, sense una finalitat concreta, estereotipats (que es repeteixen sempre de forma idèntica), suprimibles amb la distracció o amb la iniciació d'una altra activitat, que no impedeixen la realització d'una activitat motora però que, en ocasions, poden interferir amb les activitats normals si són molt freqüents o resultar lesius per a l'individu (en casos greus associats a altres dèficits neurològics).
Solen iniciar-se abans dels 3 anys d'edat, ser bilaterals i afectar les extremitats superiors. Tenen un inici i un fi ben definits, encara que la durada és variable. Solen exacerbar-se o induir-se per la son, l'estrès, la concentració, la fatiga, l'aïllament sensorial, l'avorriment o l'ansietat. Normalment s'associen amb situacions positives o agradables per al nen.
S'estima que entre el 3% i el 9% dels nens d’entre 5 i 8 anys presenten estereotípies primàries. Així mateix, es calcula que entre un 40% i un 45% dels nens amb autisme presenten almenys un tipus de estereotípia.
Les estereotípies es poden confondre amb altres trastorns del moviment hipercinètics (especialment amb tics complexos), amb compulsions, amb crisis epilèptiques, amb automatismes o amb moviments com l’assentiment o el capcineig (head Nodding), o altres secundaris per malaltia neurològica.
Per poder distingir les estereotípies podem tenir en compte diverses característiques:
Inici precoç (en menors de 3 anys, els tics apareixen més tard, als 6 o 7 anys)
No apareixen mentre es dorm.
L’individu no és conscient del moviment de l’estereotípia
Els moviments segueixen un patró fix, sempre són iguals (a diferència dels tics motors complexos, el patró dels quals és erràtic i variable amb el temps).
Predomini a les extremitats superiors, però també poden afectar les inferiors i la resta del cos (els tics predominen al cap i a les extremitats superiors, o al tronc).
Ritme (a diferència dels tics).
Suprimibles amb la distracció (a diferència de les crisis epilèptiques i altres trastorns del moviment hipercinètics. A més, els tics són menys suprimibles que les estereotípies).
Major durada que els tics.
No s’associen a alteració del nivell de consciència.
Absència de sensació anormal premonitòria o urgència en la realització (a diferència dels tics o de les compulsions).
Poden ser plaents per a l’individu (a diferència de les compulsions o els tics).
Quan se suprimeixen no generen ansietat en el nen.
Les estereotípies poden ser:
Motores (moviments) o fòniques (emissió de sons o vocalitzacions).
Simples (moviments simples i únics, sons guturals) o complexos (moviments més complexos, coordinats, impliquen més d’una acció, vocalitzacions).
Primàries o secundàries.
Cara: moviments de llengua o llavis, obertura de boca, ganyota, xuclar, xuclar objectes, aspirar, estrènyer els llavis, estirar els llavis, esbufec, bruxisme, rosegar, prémer la mandíbula, obrir els ulls...
Cap i coll: Agitar el cap, head Nodding (en afirmació, negació o tipus infinit), head tilting (inclinació de cap), agitació d'espatlles o cap, head Banging (cops amb el cap), estirament de coll, enroscar els cabells als dits, estirades de cabells, extensió de coll...
Tronc: gir, body rocking (balanceig del cos), flexionar l'esquena, gir del cos cap als costats...
Espatlles: elevar i abaixar les espatlles, arquejar l’esquena…
Membres superiors: aleteig de mans, encreuar els braços sobre el pit, cop de dits, agitar les mans, moviments ondulants de les mans, retorçar les mans o els dits, xuclar-se el polze, assenyalar, mossegar o xuclar les mans o els dits, esgarrapar les mans, agitar les mans davant de la cara, posar les mans davant de la cara i mirar-les, pessigar la pell, enroscar la roba amb els dits, repicar en els objectes, a la paret...
Mans amb objectes: agitar un objecte, colpejar un objecte, rebregar un objecte, colpejar superfícies amb llapis o altres objectes, acariciar o fregar repetitivament objectes...
Membres inferiors: Colpejar amb els peus a terra, colpejar un peu amb l'altre, caminar de puntetes, caminar de talons, saltar, córrer, córrer en cercles, postures rígides de les cames, donar puntades, seure i aixecar-se…
Autodirigides: Cobrir-se les orelles, ensumar, fregar-se els ulls, un cop o tocar-se el coll, tocar-se els genitals, automutilar-se, fregar-se contra la superfície d'un objecte…
Visuals: simular estrabisme, mirar detingudament a un objecte que se sosté a les mans, sostenir un objecte al davant de la cara i dirigir la mirada cap a un objecte lluny en el camp de visió…
Fòniques: Vocalitzacions (frases o paraules), riure sense motivació…
Les estereotípies es poden dividir en dues categories: primàries i secundàries, segons afectin nens sans o nens amb trastorns del neurodesenvolupament/autisme o retard psicomotor/mental.
Les estereotípies primàries tenen millor pronòstic i tendeixen a desaparèixer amb el temps, mentre que les secundàries tendeixen a persistir.
El diagnòstic és sempre clínic i no són necessàries proves complementàries, llevat que se sospiti d’una altra patologia diferent de les estereotípies: vídeo–EEG per fer el diagnòstic diferencial amb epilèpsia, ressonància magnètica cerebral en estereotípies tipus head nodding, etc.
Poden ajudar-nos al diagnòstic:
Observació directa
Anàlisi de vídeos domèstics
Ús de qüestionaris estandarditzats validats: RBS-R
En la major part dels casos no es requereix tractament, i el més important serà explicar a la família la benignitat del quadre. Fins i tot tractant-se d’estereotípies secundàries, les estereotípies (llevat que es tractin de conductes autolesives) no perjudiquen ni deterioren l'estat general o el desenvolupament de l'infant, i el problema més gran apareixerà en el funcionament i acceptació socials. És important assenyalar, a més, que l'abordatge farmacològic o conductual de les estereotípies secundàries moltes vegades és difícil i infructuós, però, en casos seleccionats es pot intentar.
La decisió de tractar les estereotípies d'un nen dependrà de la gravetat clínica, la repercussió psicosocial i la repercussió en el rendiment acadèmic en el cas de les estereotípies primàries. En el cas de les estereotípies secundàries dependrà de la repercussió en la dinàmica sociofamiliar, i de si impliquen conductes autolesives (per exemple estereotípies d'hiperventilació en les nenes amb síndrome de Rett, que poden desencadenar crisis, automutilacions...).
El tractament pot ser de dos tipus:
Tractament conductual: és el més emprat i el que ha demostrat una major eficàcia. En general, es basa a potenciar altres moviments adaptatius que substitueixin les estereotípies, i en el cas dels nens amb estereotípies primàries, l’hàbit per revertir-les es basa en l'autoreconeixement per part del nen, que posteriorment aprèn a inhibir l'estereotípia.
Tractament farmacològic: és, en general, menys efectiu que el tractament conductual, però pot emprar-se en casos seleccionats de forma coadjuvant. Especialment, s'emprarà en aquells casos en què hi hagi autolesió o repercussió psicosocial.
TikTok tic és un trastorn que consisteix a imitar els tics que altres persones mostren en els vídeos i que, gairebé sense pretendre-ho, es converteixen en tics propis.
Contacta amb nosaltres si tens qualsevol suggeriment respecte al contingut de
l'Escola de Salut. Et donarem resposta tan aviat com sigui possible.
