Síndrome de deficiència del transportador GLUT1

Què és la síndrome de deficiència del transportador GLUT1?

Aquesta patologia es produeix per una alteració al gen responsable de la producció de GLUT1 (també conegut com SLC2A1), un transportador específic de glucosa. GLUT1, entre altres teixits, es troba a la barrera hematoencefàlica, una membrana que recobreix els vasos sanguinis que reguen el cervell, la funció del qual és filtrar quines substàncies hi poden accedir. Així mateix, tota substància que hagi d'entrar al cervell haurà de ser transportada de manera específica per una proteïna que farà aquesta funció. D'aquesta manera, s'intenta evitar que substàncies perjudicials puguin arribar al cervell.

Per tant, GLUT1 és la proteïna que permet que la glucosa sigui transportada al cervell. Davant d'una alteració en aquest gen, GLUT1 no es pot produir correctament. Com a resultat, el cervell no pot obtenir prou glucosa, fet que suposa greus conseqüències ja que es tracta de la principal molècula que proporciona energia al cervell

Tot i que la deficiència de GLUT1 es produeix per l'alteració al gen que en regula la producció, en la majoria dels casos, l'aparició d'aquesta malaltia no és deguda a un factor hereditari, sinó a l'aparició d'una alteració espontània del gen durant el desenvolupament embrionari que provoca l'aparició de la malaltia. A aquestes alteracions genètiques no heretades se les coneix com a mutacions de novo.

També hi ha la possibilitat de transmissió de la malaltia per herència. S'ha descrit que aquesta patologia s'hereta seguint un patró autosòmic dominant, cosa que significaria que només cal tenir una còpia del gen alterat per manifestar la malaltia. Tots heretem dues còpies de cada cromosoma autosòmic (una paterna i una materna), això implica que disposem de dues còpies de cada gen. Quan la malaltia és heretada, un dels pares també presenta la mateixa alteració genètica i sol mostrar símptomes.

S'ha de tenir en compte, a més, que les persones amb aquesta malaltia sovint s'enfronten a grans dificultats en el desenvolupament físic i intel·lectual, cosa que pot limitar la seva capacitat reproductiva a l'edat adulta. Per això, encara que sigui una malaltia potencialment hereditària, la seva transmissió és poc freqüent.

Quins són els seus símptomes?

Els primers símptomes per una deficiència de GLUT1 es manifesten durant els primers sis mesos de vida, especialment en forma de trastorn neurològic. Això és perquè no arriba al cervell la quantitat d'energia que necessita i que normalment és la glucosa la que la proporciona. Aquesta situació pot afectar tant el funcionament general del cervell com el desenvolupament cognitiu del pacient.

La simptomatologia general de la deficiència de GLUT1 pot ser molt variable entre els diferents pacients. El fenotip més greu inclou l'aparició d'episodis d'epilèpsia juntament amb moviments sobtats i involuntaris d'ulls i de cap. Aquests símptomes solen anar acompanyats d'un retard en el desenvolupament cognitiu (de grau diferent en funció del pacient) i desordres motors i del llenguatge. Aquests pacients es caracteritzen, també, per presentar microcefàlia adquirida, una alteració al cap el cap no creix adequadament.

Com es diagnostica?

El diagnòstic de la síndrome de deficiència de GLUT1 comença amb una exploració física i amb la valoració dels símptomes que té el pacient. Davant d'una sospita de deficiència de GLUT1, se sol·licitarà la realització d'un conjunt de proves clíniques que permetin confirmar o descartar el diagnòstic de manera precisa.

Entre aquestes proves es realitzarà una extracció d'una mostra de sang i una altra de líquid cefaloraquidi, mitjançant una punció lumbar, i es compararan els nivells de glucosa i de lactat (un producte del processament de la glucosa) a cadascuna. Menors valors de glucosa i lactat al líquid cefaloraquidi respecte als que es troben en sang poden indicar que el cervell no està rebent prou energia, cosa que suggereix una possible deficiència de GLUT1.

Per acabar de confirmar el diagnòstic es fa una anàlisi genètica, basada en una seqüenciació del gen de GLUT1, per identificar possibles alteracions. També es pot valorar la realització d'un estudi genètic complet de l'ADN del pacient, ja que algunes alteracions produïdes en altres gens diferents del GLUT1 també podrien afectar-ne el funcionament

Quin és el tractament?

Encara que actualment la síndrome de deficiència del transportador GLUT1 no es pot curar, hi ha tractaments eficaços per millorar la qualitat de vida dels pacients. Normalment, cal seguir una dieta cetogènica que consisteix a reduir al mínim el consum de carbohidrats i proteïnes i basar l'alimentació en greixos saludables. Aquesta manca de glucosa i de proteïnes provoca la producció de cossos cetònics per part del fetge, uns productes que sí que poden ser captats pel cervell, ja que poden ser transportats a través de la barrera hematoencefàlica mitjançant altres transportadors diferents de GLUT1. A més, els cossos cetònics poden ser utilitzats per les neurones per a l'obtenció d'energia, de manera que poden substituir parcialment la funció que la glucosa té al cervell.

Per tant, l'estratègia principal per prevenir els símptomes de la deficiència de GLUT1 és l'alimentació, ja que ha demostrat ser eficaç en la prevenció dels símptomes, especialment si es comença de manera precoç. En els casos de deficiències nutritives de fibra, calci o vitamines, cal considerar lopció de suplementar la dieta amb aquests components que falten.

A més d'això, tan bon punt es detecti la malaltia, es pot establir un tractament que tracti de compensar la deficiència neurològica i aconseguir que el retard del desenvolupament cognitiu no sigui tan marcat.

Quines altres coses cal tenir en compte?

A més del diagnòstic i del tractament inicial, hi ha altres aspectes fonamentals que poden marcar la diferència en la salut i el benestar dels pacients. L'estil de vida i l'alimentació són determinants factors en l'evolució de la malaltia.

Amb una bona gestió des de l'inici i un seguiment mèdic continu, moltes de les complicacions que poden aparèixer en aquests pacients es poden evitar.
 

Contingut revisat per Laura Meroño Garcia, estudiant de Grau de Bioquímica a la UAB.