El potencial educatiu de l'activitat física i l'esport com a eina d'educació en valors

L'esport actual, amb els seus múltiples vessants i possibilitats, és un camp privilegiat d'experimentació i descobriment per als nens i nenes i per als i les joves. I encara més, si es té en compte que en aquestes edats es troben en una etapa de socialització en la qual es produeix la configuració i afirmació de la personalitat.

No obstant això, l'esport no té valors en si mateix, sinó que "els seus valors" depenen dels efectes (positius o negatius) que les persones i certes institucions (Estat, escoles, clubs, etc.) li atribueixen. Així doncs, partim de la premissa que l'esport per si sol no educa en valors per a la salut, la convivència, el respecte, la integració, o la companyonia, sinó que depèn de com es faci servir i amb quina intenció.

Així doncs, l'esport és un poderós instrument per a l'educació en valors. Aquest gran poder d'influència és degut a algunes de les seves característiques que el diferencien d'altres continguts educatius o fenòmens socials: el fet que sigui lúdic i vivencial; la gran quantitat d'interaccions que s'hi produeixen; el seu caràcter universal i alhora divers, la seva enorme presència mediàtica i quotidiana; o els rituals i filosofia propis d'algunes activitats.

Caràcter lúdic i vivencial de l'esport

L’essència eminentment lúdica de l’esport el converteix en una activitat molt atractiva i motivadora per a la majoria de nois i noies. Aquesta motivació, afegida a la creació d’un clima relaxat i agradable, és el que els pot portar a actituds d’esforç, autoestima, superació personal, sacrifici, perseverança, col·laboració, assertivitat, etc. i a una major predisposició a l’aprenentatge.

El fet que els nois i noies experimentin realment les situacions d’èxit o fracàs, comparteixin equip amb companys o companyes amb qui potser no es relacionaven mai, tinguin unes normes que cal complir si es pretén que el joc es desenvolupi adequadament, o representin una escena teatral davant la resta de la classe, etc. permet que aquests aprenentatges siguin molt més propers a la seva realitat. Es tracta de situacions en què s’involucren les seves emocions, es troben davant de conflictes personals o socials que l’afecten realment, de manera que els aprenentatges, la resolució de dilemes, etc., poden ser molt més significatius.

Mitjançant l’esport, es crea un context difícilment assequible en altres activitats, però dependrà de com es gestionen aquestes situacions que ell o ella adquireixi unes determinades actituds o unes altres: acceptació dels errors o frustració; respecte a la resta del grup o recerca de l’èxit personal i menyspreu als altres; compliment de les normes o utilització de l’engany per burlar el reglament; desinhibició i expressivitat o vergonya i retraïment, etc.

Contínues situacions d’interacció amb altres persones

En l’esport, tot i la individualització més gran de la pràctica esportiva que s’ha produït en les últimes dècades, es donen contínues situacions d’interacció amb altres persones que ens permeten el desenvolupament de diverses habilitats socials molt útils per a la vida en societat.

La gran presència de situacions en les quals hi ha contacte físic, i interacció directa amb els companys o companyes (ajudar-se en determinats exercicis, planejar la millor estratègia per arribar a l’objectiu, agafar-se de la mà, etc.) permet el coneixement mutu, la creació de llaços d’amistat i l’establiment de relacions personals. Així per exemple, a l’escola, després d’una classe en una aula on tot el grup està assegut al seu pupitre, és difícil que s’arribi a conèixer el nom de qui està assegut dues taules més enllà; però, si el que es produeix és una activitat que incorpori el joc i l’activitat física, és molt probable que s’arribi a conèixer bona part dels noms dels companys i companyes de joc.

Aquestes relacions personals es deuen, en gran part, al potencial de cooperació que comporta l’esport. El fet que diverses persones tinguin el mateix objectiu (gaudir d’un partit, marcar un punt, arribar al cim de la muntanya, fer una exhibició de ball, etc.) facilita l’actitud de col·laboració i diàleg, ja que es comparteix el mateix propòsit, cal acordar la millor manera d’abordar-lo, i l’aportació de cada membre del grup pot ser valuosa per a la consecució de la meta. En aquest context, es poden desenvolupar també altres actituds com: la confiança, la comprensió, la responsabilitat, l’empatia, el compromís, l’ajuda, el respecte als altres, la humilitat, l’acceptació, etc. O, en cas contrari, actituds de menyspreu, rivalitat, egoisme, intolerància, vanitat, incomprensió, etc.

D’altra banda, la contínua presència de relacions personals també genera freqüentment l’aparició de conflictes: si ha estat falta o no, qui representa un paper, un error que afecta tot el conjunt, “no li passo perquè no en sap”, etc. El conflicte és una constant en l’esport, sent un moment privilegiat per a l’educació en valors d’aquells o aquelles que el protagonitzen, ja que es posen en acció un ampli ventall d’actituds.

La pràctica en la resolució i mediació del conflicte en l’àmbit esportiu, en el que s’exigeix diàleg i paciència, és molt útil per a l’aprenentatge de la resolució de conflictes en altres àmbits. Però per això, cal abordar-lo, sense deixar-lo passar per alt. Es tracta que els nois i noies comprenguin les causes del problema, reconeguin les seves conseqüències i aprenguin a trobar una forma de resoldre’l de forma dialogada i conjunta, de manera que totes les parts guanyin. No es pot, doncs, evitar el conflicte, ignorar-lo, o suprimir-lo imposant una solució salomònica, ja que d’aquesta manera el conflicte seguiria latent i no s’aprendria a resoldre’l, sinó que s’ha de deixar un espai (immediatament després o més tard) per plantejar una resolució conjunta.

Caràcter universal i alhora divers

L’esport, gràcies al seu llenguatge corporal i del moviment, així com al fet que està present en totes les cultures, es pot considerar un fenomen social universal. Aquesta qualitat el converteix en una activitat privilegiada per a la creació d’espais de comunicació i relació entre persones de diferents procedències o referents culturals: no hi ha les barreres de l’idioma sinó que hi ha l’esperit lúdic, agonístic i expressiu compartit per tots els éssers humans. Els jocs, les danses, els esports reglamentats, etc. són presents en tots els racons del món i es converteixen en un d’aquests elements que ens proven que som molt més iguals que diferents. Alhora, però, hi ha diverses modalitats i hi ha moltes pràctiques corporals particulars de cada zona, que es converteixen fins i tot en element identificador, reflectint la diversitat cultural existent.