Quan els fills marxen de casa: què és la síndrome del niu buit?

L’anomenada síndrome del niu buit fa referència a la resposta que presenten els pares i les mares en el període en la qual els fills i les filles s’independitzen i marxen de casa. Tot i que no és un diagnòstic clínic, és un terme àmpliament acceptat. 

En un estudi recent que ha aprofundit en el concepte de la síndrome del niu buit la defineix com un fenomen subjectiu que sorgeix com a conseqüència de les reaccions dels pares davant la marxa dels seus fills de casa. 
 

Aquest procés és una transició de la crisi a la recuperació personal i inclou etapes de dol o reacció de resistència, sentiments de pèrdua o comportaments passius, conductes de sublimació o impulsius, adaptació i alleujament (...). Aquestes reaccions úniques es poden manifestar com a canvis en la conducta, les emocions i les percepcions". 

La síndrome del niu buit és un procés que es produeix de manera diferent en els diferents pares i mares. Alguns progenitors accepten fàcilment la marxa dels seus fills, mentre que d’altres mostren reaccions emocionals i de comportament difícils i dolorosos. També hi ha estudis que detecten com a resposta a la marxa dels fills una barreja de reaccions positives i negatives que poden presentar-se de forma conjunta en forma d'alegria i pena i d'ansietat i pau. 
 

Així doncs, pot succeir que els pares, tot i que animin als fills i a les filles a ser independents, visquin la seva marxa com una experiència dolorosa. Poden sentir-se malament pel fet que els/les fills/es ja no necessitin la seva cura i també que trobin a faltar la seva companyia i formar part de la seva vida quotidiana. 

En aquest cas poden presentar-se un ampli ventall de sentiments, pensaments i vivències com ara: 
 

• Augment de la sensibilitat emocional 
• Vivència de solitud 
• Tristesa i desànim 
• Por i ansietat 
• Desconcert 
• Irritabilitat 
• Inquietud 
• Frustració 
• Pensaments de pèrdua de propòsit en la pròpia vida 
• Pensaments recurrents al voltant dels fills 
• Augment d’estrès o de dificultats en la relació de parella 
   

Tot i així, alguns estudis han demostrat que, els progenitors, en un context de niu buit, estan més satisfets amb la vida i que aquest pot ser un moment preferit per a ells. 

Per què es produeix?

El moment d’independització dels/les fills/es sol ser una etapa de major vulnerabilitat emocional pels progenitors que sol generar emocions contraposades. 

Per un costat, sol aparèixer la il·lusió per la nova fase vital i fins i tot alleujament per la pèrdua de la càrrega que suposa la criança. Per un altre costat, es poden generar vivències emocionals doloroses. En aquest context, la combinació d’emocions agradables i desagradables poden fer-nos sentir confosos i aclaparats. 
 

La marxa de casa dels/les fills/es suposa el final del paper de criança activa i això, en ocasions, deriva en una pèrdua de propòsits i d’identitat. En aquest context es produeix una doble pèrdua: la de la presència dels/les fills/es a casa i la d’elements molt significatius del propi projecte vital. 

En el cas que la distribució de les cures s’hagi realitzat de forma desigual entre els progenitors, és freqüent que el malestar sigui superior en aquell/a que hagi realitzat el paper de cuidador/a principal. 

En ocasions, el moment en el qual els fills/es s’independitzen coincideix amb altres etapes vitals de canvi com són la jubilació, la pèrdua del rol professional, la mort dels propis pares o la ruptura de la relació de parella. Això fa que augmenti el nivell de vulnerabilitat emocional que suposa aquest període vital. 

Està visibilitzada?

El fet que un/a fill/a adult/a s’independitzi és un esdeveniment normal i saludable. En relació a aquest fet, el dolor experimentat per la marxa del fill/a de casa, a diferència del dolor derivat per altres pèrdues, sovint està poc considerat.

Així doncs, els progenitors que estan transitant aquesta etapa amb malestar emocional vital sovint se senten poc recolzats i compresos per l’entorn. 

Durant quant temps té lloc?

La marxa dels fills i les filles de casa suposa un període de transició que implica un repte per a molts pares i mares i que requerirà d’un temps d’adaptació. Se suggereix que els progenitors poden trigar entre 18 mesos i 2 anys a adaptar-se a la nova circumstància de la vida. Tot i així, el temps pot variar d'una persona a una altra.

Alguns s’adapten en pocs mesos sense afectar negativament la seva salut. D'altres poden trigar anys a superar la síndrome del niu buit i presentar un malestar emocional significatiu amb impacte en la seva vida durant tot aquest temps. En aquest darrer cas es recomana valorar l’opció de consultar amb algun professional especialitzat per a rebre atenció. 
 

Beneficis de la situació de “niu buit” 

Per difícil que es faci el procés d’adaptació a la marxa dels/les fills/es de casa, tenir un “niu buit” aporta beneficis als pares i a les mares.

La circumstància de niu buit ofereix una nova oportunitat per a recuperar o desenvolupar aspectes als quals no s’havia deixat massa espai durant l’etapa de criança. Per exemple, ens pot permetre prioritzar els interessos personals, redefinir propòsits i aspectes de la pròpia identitat o en el cas d’estar en parella abordar aspectes importants de la relació que han estat posposats durant les etapes de criança. A més, estudis recents suggereixen que la circumstància de “niu buit” podria reduir els conflictes laborals i familiars. 

Algunes recomanacions que ens poden ajudar a transitar aquesta etapa amb major benestar: 
 

• Reconèixer i validar el propi malestar. 
• Donar-se temps per adaptar-se als canvis. 
• Establir nous objectius personals. 
• Perseguir les aficions i els interessos ara que es disposa de més temps. 
• Mantenir-se connectat amb els/les fills/es. 
• Establir un nou tipus de relació amb els/les fills/es. 
• Contar amb la xarxa de suport familiar i d’amistats. 
• Compartir els pensaments i els sentiments amb les persones de confiança. 
• Mantenir unes rutines saludables. 
• Potenciar els hàbits d’autocura 
• Buscar l’ajuda d’un professional en cas de sentir-se aclaparat o amb un nivell de malestar significatiu i sostingut.