Pautes per a famílies afectades per la Dana 2024

Des del 29 d'octubre del 2024 ens estem enfrontant a situacions devastadores als voltants de València, però també en altres zones del vessant mediterrani i el sud del país, amb un gran nombre de persones mortes i un nivell de destrucció desconegut per la seva virulència .

Sovint, davant de tant de dolor, les famílies se senten desbordades i plenes de preguntes. Tant si s'han vist afectades de forma directa, com si “només” han estat testimonis del que ha passat a través dels mitjans de comunicació, es pregunten com abordar el que ha passat.

En aquest article s'ofereixen principis d'actuació i pautes per acompanyar adequadament els infants i els adolescents, diferenciant tres grups d'afectació per l'impacte sofert:

1. Famílies en les que s'ha produït la mort d'una persona propera.

2. Famílies que no han viscut la mort o la desaparició d'una persona propera, però han patit la destrucció de l'habitatge.

3. Famílies que, sense estar als grups anteriors, han estat testimonis de la catàstrofe natural, ja sigui sobre el terreny o “només” pels mitjans de comunicació.

Aquesta divisió es realitza únicament amb fins didàctics: malauradament hi ha famílies, i no són poques, en què se sumen els graus d'afectació. Una família pot haver hagut de viure la mort d'un familiar, haver perdut la vivenda i estar preocupada pel futur laboral dels cuidadors principals.

Abans de començar, una idea vàlida per a tots i totes: davant del patiment i la destrucció que estem veient, molts adults senten una pena infinita i volen protegir els seus menors del contacte amb aquestes notícies. És bo, sens dubte, protegir-los de la sobreexposició a la informació ia certes imatges. Però és impossible que els nostres nens, nenes i adolescents no sàpiguen el que ha passat i davant aquest escenari és molt millor optar per acompanyar-los perquè puguin entendre això que veuen i senten, cadascun d'acord amb el seu grau de proximitat al que ha passat i d'acord amb la seva edat i maduresa cognitiva.

Pautes per a les famílies en las que ha mort (o desaparegut) una persona propera

En el moment de la publicació d'aquestes pautes, segurament les famílies que ja tenen confirmada la mort d'un familiar els ho hauran comunicat als menors. Això no obstant, és important que es puguin prendre un moment per reflexionar amb calma sobre aquest fet per afrontar-lo i tractar d'acompanyar-los en aquest procés.

És important esmentar que l'objectiu de les intervencions sobre el dol en població infantil no és, ni ha de ser, obviar la tristesa de la pèrdua. Aquesta no és només inevitable, sinó també el reconeixement de la importància del vincle amb la persona morta. Per contra, busquem validar i normalitzar aquests sentiments, aconseguir que els nens puguin acceptar la mort com a part de la vida i aprenguin a fer-hi front sense pors associades a ella.

En aquesta reflexió cal entendre dues idees:

• El fet de la mort en sí i del que significa, sobretot pel que fa a la seva irreversibilitat.

• El motiu de la mort, en aquest cas associat a la catàstrofe natural causada per la DANA.

El concepte de la irreversibilitat de la mort es desenvolupa entre els 4 i els 6 o 7 anys, depenent de quan els menors experimenten la primera pèrdua en el cercle proper, ja sigui d'una persona o una mascota. Abans d'aquesta franja d'edat, per raons evolutives, no hi ha comprensió del fet de la mort física, i a partir dels 8 anys, aproximadament, els nens entenen la mort com els adults, encara que la vegin molt llunyana. Els adolescents sí que entenen la mort com ho fem els adults.

El concepte de la irreversibilitat de la mort és crucial per poder continuar endavant començant les tasques del dol. Per això, i amb independència de les creences religioses o personals de cada família, cal aclarir als nostres nens que no tornarem a veure la persona morta, almenys no en la forma com ho fèiem abans. En aquest article es pot llegir com tractar el tema de la mort amb els nens.

El segon aspecte, el perquè de les morts en les inundacions de València, és més complex i difícil d'explicar. El nostre relat pot incloure les idees següents:

• sabem que la persona morta estava en aquest lloc duent a terme aquesta activitat, la que fos.

• sabem que la tempesta va ser molt, molt forta, molt més que una tempesta normal.

• sabem que per això el lloc on era el familiar es va omplir d'aigua molt de pressa, de manera que no va poder posar-se fora de perill i com que hi havia tanta aigua ja no va poder respirar més i va morir.

Un principi bàsic del treball amb nens és no mentir-los mai, perquè acaben per descobrir la veritat abans o després i aleshores senten que els hem fallat. Tot i això, no cal afegir detalls que facin el relat del que ha passat encara més dolorós. Per tant, aconsellem reduir l'explicació a allò essencial, sense mentir, centrant-nos en el fet que ni la pròpia persona ni ningú no va poder evitar el que va passar i que ara ens hem d'acomiadar d'aquesta persona i seguir el nostre camí sense ella. Això sí, si els nens implicats formulen preguntes, s'han de contestar de manera sincera i concisa alhora.

De forma general, aconsellem que:

• Les respostes que oferim als nens i adolescents sobre el per què ha passat aquesta catàstrofe es basin al màxim en els fets coneguts i no en interpretacions, notícies falses, rumors o similars.

• Se subratlli allò excepcional del fenomen meteorològic, que explica perquè ha estat tan destructiu.

• Validem els sentiments i les pors que ens expressen els nens. Fruit de l'empatia i de l'afecte de vegades intentem convèncer els petits que no passa res. Però això no sol funcionar i només desconfirma les emocions que estan experimentant.

• Ens centrem en l'afrontament del que ha passat i en la recuperació de tots, malgrat les pèrdues, en comptes de debatre si es va poder evitar o minimitzar la desgràcia i en comptes de buscar culpables. Aquest debat, segurament necessari per als adults, només és angoixant per als nens. En aquest article podreu consultar unes pautes addicionals per a les persones que tenen persones desaparegudes.

Pautes per a les famílies que, sense víctimes mortals, han perdut o vist destruït l'habitatge

La pèrdua de la llar familiar és un factor d'impacte extrem, tant per a nens com per a adolescents i adults. No només desapareixen pertinences i records, sinó que es dificulten o impossibiliten les rutines del dia a dia, cosa que sempre és difícil per als més petits de la casa i dificulta la recuperació dels nens i nenes més grans i adolescents.

Per acompanyar-los en aquest procés, aconsellem tenir en compte algunes pautes:

• Oferir tota la informació sincera que es té sobre l'estat de l'habitatge, sobre els terminis de reconstrucció i respondre allò que preguntin. No és útil afegir més informació de la que ens sol·liciten.

• No fer falses promeses. És preferible contestar que no sabem alguna cosa i comprometre'ns a anar actualitzant com van les coses cada cop que disposem d'informació nova.

• Validar tots els sentiments de frustració, ràbia, enuig i por que ens expressin, amb calma i empatia i sense intentar “solucionar” aquestes sensacions.

• Un cop validats els sentiments (i només aleshores!) intentar enfocar-nos lentament cap al futur, en lloc de donar voltes al que ha passat.

• No és aconsellable dir ni als nens ni als adolescents que han d'estar “contents” o “agraïts” d'estar vius i “només” haver patit pèrdues materials. Aquest pot ser un raonament que ofereix consol als adults, però en el cas dels nens només els culpabilitza i genera incomprensió.

• Hi haurà una pregunta o un comentari recurrent en la majoria de les famílies sobre si el que ha passat pot tornar a succeir. És important que la nostra resposta aconsegueixi l'equilibri entre subratllar el caràcter excepcional del fenomen natural que ha donat lloc a aquestes inundacions i no fer promeses falses. No han estat unes pluges “normals”, però no podem prometre ni que no es produeixin mai més, ni afirmar que a partir d'ara sempre plourà així. Un concepte que ens pot ajudar en aquest context és el de la prevenció: un cop vist què pot passar, tots podem aprendre què ens ajuda en aquestes situacions i què hem d'evitar.

Carrer inundat pels efectes de la Dana 2024 - Imatge de Wikimedia, de De Manuel Pérez i Estefania Monerri.

Pautes per a famílies sense pèrdues humanes ni materials, però que han estat i són testimonis de la catàstrofe

Erròniament, algú podria pensar que en una família que ni ha patit pèrdues humanes ni es troba amb el seu habitatge destrossat, els nens segur que “estan bé”.

És indubtable que el grau d'afectació és menor que en els casos descrits anteriorment. Però els nens “no estan bé”, perquè ser testimonis d'una catàstrofe natural fa que ells (i nosaltres) ens adonem que no tenim tant de control sobre la nostra vida com ens agradaria pensar.

Veure que aquí, al nostre país, en un lloc que ells i elles potser han visitat o on tenen amics, les persones poden morir per unes inundacions o poden quedar-se sense casa és una cosa que inquieta profundament i pot generar una resposta d'estrès.

Per afrontar-la de la millor manera, aconsellem tenir en compte les pautes següents:

• Un cop més, validar els sentiments dels nens, però subratllant el caràcter excepcional de les inundacions sofertes i expressant el desig que al nostre poble o a la nostra ciutat això no passi.

• No reforçar les actituds de por i evitació. Una cosa és que puguem entendre que després de la catàstrofe viscuda tots ens espantem una mica més que abans quan sentim tronar, però una altra és acovardir-nos davant de situacions que no representen en absolut un risc.

• És aconsellable, com ja hem esmentat, contestar sempre totes les preguntes que ens formulin, però sense anar més enllà del que ens han preguntat.

• Una forma molt útil i sana de reconduir les preocupacions derivades de ser testimonis d'una catàstrofe és proposar un exercici d'empatia, pensant, per exemple, en els infants de les zones més afectades i en allò que els podria ajudar a suportar el dolor. Iniciatives solidàries, com les de nens de zones no afectades enviant dibuixos a nens de zones afectades, enriqueixen, eduquen i alleugen tots els implicats.

Per acabar, cal destacar dues idees importants vàlides per a tots els afectats, ja siguin nens, adolescents o adults. En primer lloc, és important saber que la resposta inicial a una catàstrofe, o una altra situació d'impacte, és sempre molt intensa, però això no significa que la persona desenvolupi seqüeles pel que s'ha viscut.

Entre el moment de l'impacte i l'aparició d'aquestes seqüeles, ja siguin estrès posttraumàtic, ansietat o un dol cronificat, hi ha una finestra d'oportunitat per realitzar un acompanyament proactiu que minimitzi el risc i que amb unes pautes concretes pot reforçar la capacitat d'afrontament personal , familiar i de cada comunitat.

La segona idea és que, per experiència en catàstrofes anteriors, sabem que sovint les persones i les comunitats afectades esperen massa per sol·licitar pautes d'ajuda enfocades a la seva recuperació emocional. Com més aviat s'afronten els components emocionals d'aquest tipus de situacions, millor és l'evolució i, generalment, amb poca dedicació s'evita molt patiment.

Ningú ha de saber com afrontar aquestes “reaccions normals a situacions anormals”, però tots podem sol·licitar i rebre informació sobre què podem fer per contribuir a la nostra recuperació sense seqüeles.

_{Imatge de portada de Manuel Pérez García i Estefania Monerri Mínguez. - Generosament donada pels seus autors, ciutadadans de la ciudtat de Catarroja., CC BY-SA 4.0.}