La majoria de nosaltres sap què són els primers auxilis i molts hem après a aplicar-los. Consisteixen en una sèrie d'accions ordenades que és recomanable que practiquin aquells que primer arriben a un accident o atenen una persona que s'ha lesionat.
En canvi, molt pocs hem sentit parlar dels primers auxilis psicològics (PAP).
És un terme reconegut per l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que ha editat diverses guies sobre el tema. És aplicable a persones de totes les edats, però aquí ens centrarem en nens i adolescents. Se sol difondre més bé en situacions extraordinàries, com les catàstrofes humanitàries. No obstant això, pel seu alt valor preventiu, totes les persones i en especial les famílies amb nens haurien de conèixer els primers auxilis psicològics i saber aplicar-los en contextos de la vida quotidiana.
Els primers auxilis psicològics o PAP serveixen per acompanyar i ajudar a les persones en general i als nens en particular a fer front a una situació difícil i extraordinària, fora de la seva vida diària, a la que anomenarem incident crític.
Exemples d'incidents crítics que poden afectar la vida d'un nen i/o un adolescent són:
La comunicació del divorci dels pares, sobretot si és contenciós
Ingressar de forma imprevista en un hospital
Presenciar i/o viure un accident greu o molt greu
Rebre el diagnòstic d'una malaltia greu
Presenciar i/o viure la pèrdua de la llar per un incendi o per catàstrofe natural
El diagnòstic d'una malaltia greu o terminal en els progenitors o en els germans
La mort inesperada i sobtada d'un familiar proper
La mort d'un amic o company d'escola
En síntesi, els PAP s'han d'aplicar a qualsevol situació que reuneixi els següents criteris:
Ser inesperada i trobar-se fora de les vivències habituals que ha tingut fins al moment
Suposar un canvi passatger o permanent en les rutines habituals de l'infant
Generar por o temor intens en el mateix nen o (molt important) en els seus cuidadors principals
Són una sèrie d'accions més o menys senzilles, que poden ser apreses per qualsevol adult. El seu objectiu principal és reduir l'impacte de l'incident crític sobre la vida i l'evolució del nen afectat. En paraules més tècniques, els PAP volen prevenir l'aparició de les síndromes d'estrès agut i posttraumàtic.
Els estudis han demostrat que la possibilitat que un nen pateixi seqüeles després d'un incident crític depèn bàsicament de tres factors:
El nivell d'estrès (activació) que es produeix immediatament després de l'incident: a major nivell d'activació augmenten les possibilitats que el nen pateixi seqüeles.
La informació de què disposa l'infant sobre el que ha passat: la informació adequada a l'edat del nen disminueix el risc.
La rapidesa en la normalització i la recuperació de la sensació de control per part de l'infant: com més rapidesa, menor risc d'afectació després de l'incident.
La finalitat última dels PAP és, per tant, gestionar un incident crític de manera que es redueixi al màxim el risc que la persona afectada, adult o nen, pateixi seqüeles després del que ha passat.
De forma genèrica, aplicar PAP en nens i adolescents consisteix en cinc accions, que s'han de fer sempre per aquest ordre:
Contenir
Calmar
Informar
Normalitzar
Consolar
Les accions concretes de cada un d'aquests passos es troben desenvolupades per grups d'edat en els següents articles:
Hi ha dos tipus d'Incidents crítics (IC):
IC puntual: tenen un començament i un final clars i transcorren en un període de temps relativament curt (per exemple, un accident, un tornado, etc.).
IC de llarg recorregut: s'allarguen en el temps (per exemple, un ingrés de diverses setmanes a la UCI).
Per ser efectius s'han d'aplicar des dels moments immediatament posteriors a l'incident.
Si l'incident crític és puntual, la pauta requereix aplicar els PAP durant almenys les 72 hores posteriors i, com a màxim, durant una setmana, període després del qual la situació d'estrès s'haurà reconduït.
Si l'IC és de llarg recorregut, s'aplicaran durant tot el període de la seva durada i fins almenys un mes després de finalitzar l'incident.
En el cas dels nens i adolescents, les persones idònies per aplicar els PAP davant un incident crític són els seus adults de referència, és a dir, els seus pares i mares, els adults més significatius de la seva família i els seus mestres d'escola.
Entre les respostes esperables en els nens després de viure un incident crític podem trobar problemes de son, terrors nocturns (malsons), certa irritabilitat, algun petit retrocés en el grau d'autonomia assolit fins al moment i reexperimentació del succés a través del joc.
Aquestes respostes són absolutament adaptatives i solen desaparèixer al cap d'unes quatre setmanes. Si es perllonguessin molt més, el més adient és consultar un psicòleg especialista en estrès agut i/o trauma infantil.
La Unitat de Trauma, Crisi i Conflictes de Barcelona (UTCCB) és el centre de prevenció i gestió de situacions crítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que ofereix intervenció psicològica especialitzada a individus, grups i organitzacions en l'abans, el durant i el després d'un esdeveniment traumàtic.
UTCCB:
Campus UAB - Facultad de Psicología. 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). Barcelona - Spain.
Tel. 900 10 15 80 / International calls: 93 581 37 04 / Email: info@utccb.net
Els primers auxilis psicològics serveixen per acompanyar els nens a fer front a una situació difícil, fora de la seva vida diària.
Contacta amb nosaltres si tens qualsevol dubte o suggeriment. Et donarem resposta el més aviat possible.
Escriu-nos
