Com parlar amb els nens de les imatges i informacions del conflicte bèl·lic a la Franja de Gaza

Exposició a imatges violentes

Hem d'admetre que els nostres fills cada vegada passen més temps davant de les pantalles i possiblement no podem protegir-los de l'al·luvió d'imatges i d'informacions sobre el que està ocorrent a Israel i Gaza. Davant aquesta situació inevitable, hem de pensar com gestionar l'exposició dels més petits de la família a aquesta sobreinformació de manera proactiva, evitant que els pugui causar sentiments de por o ansietat. 

Fins fa relativament poc temps, es considerava que els nens i nenes menors de 8 o 10 anys i especialment aquells en edat preescolar eren aliens als efectes negatius d'aquesta mena d'informacions a causa de la seva relativa immaduresa cognitiva. Però estudis realitzats en els últims 10 anys han demostrat justament el contrari i han permès entendre per què.

Característiques de la sobreinformació

La sobreinformació reuneix dues característiques importants:

1. És present en tots els espais de la vida: en les portades dels diaris, que reprodueixen fotografies a gran grandària i que es veuen en qualsevol quiosc, en qualsevol televisió, i no sols a l'hora de les notícies, sinó de forma molt reiterada a gairebé qualsevol hora; fins i tot en la ràdio, a la qual habitualment ni nosaltres ni els nostres fills prestem molta atenció, però que aquests dies repeteix una vegada i una altra l'última hora i el recompte de víctimes. 

2. Mostra imatges i informacions que suposen un repte cognitiu per als nens menors de 8 anys i que, per aquest motiu, poden resultar amenaçadores per a ells. Un nen en edat preescolar no sap entendre on ocorre allò que està veient i si suposa un perill real per a ell. A més, les informacions li confronten amb el dolor, amb la idea de la mort i del sofriment físic, alguna cosa que, depenent de la seva edat, potser no havia pensat encara. I que en cas del conflicte en la Franja de Gaza, se subratlla una vegada i una altra que la mort de nens i de famílies senceres, una cosa molt pròxima a la seva realitat.

És recomanable que les famílies ofereixin als nens un marc de referència per a entendre allò que estan veient, perquè se sentin més tranquils i assegurances.

Quan parlar del tema?

Encara que és improbable, pot ocórrer que els nostres fills no hagin tingut contacte amb les imatges del conflicte o no s'hagin adonat de la seva gravetat. En aquests casos, realment seria contraproduent abordar el tema, perquè podríem generar una inquietud innecessària.

És aconsellable preguntar als nens si han vist alguna cosa en la televisió o en els diaris que els ha cridat l'atenció. En el cas de nens d'entre 6 i 8 anys, podem preguntar si saben el que està ocorrent en Palestina i Israel, o si l'han comentat en classe i la resta d'amics. En cas afirmatiu, continuarem parlant amb ells sobre el conflicte bèl·lic. 

Els pares i mares han de transmetre als seus fills que sempre que alguna notícia els cridi l'atenció poden preguntar i poder parlar-ho en família.

Com abordar-ho?

Preguntes com les següents poden ajudar-nos a guiar la conversa amb els nostres fills: 

• Què has vist?

• Què creus que ha passat?

• Quina foto (imatge) t'ha cridat l'atenció?

• Tu saps el que és una guerra?

• Per què penses que hi ha guerres?

• Saps on està ocorrent això que veiem? Això és a prop o lluny d'aquí?

La idea que subjeu a aquestes preguntes és avaluar quina informació té el nen i com l'ha interpretat. Només així podrem tranquil·litzar-li i corregir o complementar la seva visió sense afegir preocupacions o informacions que ells encara no han entès o pensat.

Quina és la millor manera de respondre a les preguntes dels nostres fills?

La millor manera de donar resposta a les preguntes i  als comentaris dels nostres fills suposa respectar els següents principis:

• Respondre a totes les inquietuds i comentaris que ens facin els nens, sense valorar el seu contingut i amb màxim respecte pel que han pensat i els inquieta. 

• Tractar, sempre que es pugui, de tranquil·litzar als nostres fills, fent-los veure que al nostre país, per sort, no hi ha una guerra com la que han vist en la televisió. Palestina i Israel estan lluny d'aquí i, encara que ens preocupem pel molt que sofreixen les persones d'allí, aquí estem segurs. 

• Subratllar sempre la disponibilitat d'ajuda en la nostra societat: si aquí ens ocorre alguna cosa hi ha moltes persones que ens ajuden (la policia, els bombers, les ambulàncies, etc.).

• Ser absolutament honestos amb les nostres respostes: si fem falses promeses als nostres fills, aquests se sentiran enganyats.

• Respondre només al que ha preguntat o comentat el nostre fill, sense anar més enllà, ja que amb això podríem estar generant nous dubtes o pors. Però mai hem de deixar preguntes sense contestar. 

• Hi ha una pregunta que sol presentar dificultats quan les famílies aborden aquests temes amb els seus fills: per què unes persones maten a unes altres. És important donar respostes senzilles a aquesta pregunta, perquè els nens no s'espantin per la complexitat de les nostres explicacions. En aquest sentit, una bona resposta pot ser que nosaltres tampoc ho entenem, perquè mai una persona hauria de matar a una altra.

Quines preguntes solen ser habituals?

Per a preparar-nos per a parlar amb els nostres fills, podem reflexionar prèviament sobre les següents preguntes que habitualment formulen els nens:

• Per què hi ha guerres?  

• Qui fa explotar les bombes i qui són els que disparen?

• Per què la policia no ha evitat que hi hagi morts?

• Les persones que fan això van a la presó?

• Com és que els metges no poden curar als ferits?

• Per què algú mata a nens?

Potser pot semblar-nos una cosa amenaçadora parlar amb els nostres fills de successos tristos i traumàtics com les guerres. Ens pot donar la sensació que parlar d'aquestes qüestions genera por, però tinguem en compte dos aspectes importants:

1. Quan un nen té preguntes i no sap o no pot trobar respostes, les hi dona ell mateix o ho parla amb altres nens de la seva edat. I les respostes que construeix sense l'ajuda d'un adult sempre són més amenaçadores que les que els brindarem nosaltres, els adults, des de la comprensió del que els inquieta.

2. Pot ser que aquesta sigui la primera vegada que s'enfronta al dolor humà. Però no serà l'última. Acompanyar-li i ajudar-lo a entendre què ocorre quan la vida ens planteja situacions dures és modelar la seva resposta davant la vida i preparar-li per al futur.