La sobreprotecció parental. Impacte en el desenvolupament i la salut mentals dels infants
Què és la sobreprotecció parental?
Els pares són instintivament protectors, estimen i s’amoïnen pels seus fills i volen criar-los per a que estiguin sans, feliços i siguin capaços de desenvolupar la seva vida. No obstant, sovint, en aquest desig d’assegurar el benestar de l’infant, poden aparèixer conductes de sobreprotecció.
Les conductes de sobreprotecció dels pares vers els fills són aquelles que comporten una vigilància excessiva respecte el seu fill tenint en compte l’etapa de desenvolupament de l’infant i el risc real en el seu entorn.
Una gran part dels pares presenten conductes de sobreprotecció i algunes d’elles poden formar part de la cura normal de l’infant. No obstant, quan aquestes es presenten de forma consistent poden suggerir un estil de criança sobreprotector.
En la criança sobreprotectora els pares intenten eliminar tots els obstacles que troben els seus fills per a fomentar el seu benestar i el seu èxit.
L’estil de criança sobreprotector suposa el control excessiu per part dels pares del que els seus fills pensen, fan o experimenten.
Per què succeeix aquest fenomen?
Aquest estil de criança sol deure’s a una elevada preocupació pel benestar dels seus fills (especialment per la seguretat física i emocional dels fills) i a dubtes sobre la capacitat de l’infant per a desenvolupar-se en el seu entorn i afrontar les dificultats.
En aquest context, els pares tendeixen a eliminar els obstacles amb els quals es poden trobar els seus fills amb l’objectiu de mantenir-los segurs. Si bé les intencions solen ser bones, sovint els nivells de protecció superen amb escreix el risc real.
Els pares sobreprotectors generalment desenvolupen aquest estil de criança en un intent amorós però erroni d’ajudar els seus fills. Desitgen evitar-los el dolor, les emocions negatives, les males experiències, el fracàs i les decepcions. Així doncs, intenten preservar el benestar dels seus fills ajudant-los a eliminar tot els obstacles i esmorteint l’impacte propi de la vida quotidiana.
No obstant, amb aquest intent infructuós de garantir el benestar dels seus fills sovint s’impedeix que l’infant desenvolupi les habilitats necessàries i es genera un impacte negatiu en el seu benestar emocional i en les dinàmiques familiars.
Què podem fer per identificar que estem seguint un estil parental sobreprotector?
Si estem interessats en saber si actuem com a pares sobreprotectors ens pot ajudar conèixer quines són els principals indicadors d’aquest estil de criança:
Assumir responsabilitats essencials dels fills.
Fer tot el possible per a evitar que els fills caiguin.
Recordar-los constantment que han d'evitar el perill.
Prohibir o dissuadir-los de prendre riscos apropiats per a la seva edat.
Personalitzar els sentiments dels seus fills.
Vigilar-los contínuament quan estan separats dels pares.
Planificar totes les seves activitats socials.
Gestionar les seves amistats.
Fer-se càrrec de les tasques escolars per a ajudar-los a obtenir una bona qualificació.
Envair la seva privacitat.
Controlar les interaccions socials.
Fomentar un sentiment de dependència extrema.
Quins efectes té en els infants un estil parental sobreprotector?
Si bé és fàcil pensar que protegir els nostres fills de les adversitats és positiu, protegir-los en excés és perjudicial pel desenvolupament de les habilitats que necessiten aprendre.
L’estil de criança sobreprotector deixa poc espai per a que l’infant prengui les seves pròpies decisions i n’experimenti les conseqüències (tant positives com negatives ).
Els fills de pares sobreprotectors tendeixen a presentar un menor nivell de satisfacció amb la vida i de benestar psicològic. Els estudis ens indiquen que l’exposició a l’estrès de curta durada, natural en la vida i que comporta que l’infant encari els reptes del dia a dia, beneficia el desenvolupament del cervell i de les habilitats associades. A l’evitar que facin front als reptes de la vida eliminem l’oportunitat de l’infant de desenvolupar-se i experimentar els reptes d’una forma saludable.
La sobreprotecció parental sovint:
Limita les oportunitats del l’infant per a desenvolupar les habilitats i la confiança per a afrontar els reptes.
Els infants aprenen dels pares, des de ben petits, com percebre el món. Des de l’estil parental sobreprotector es transmet a l’infant la vivència que el món és perillós. Així doncs, l’infant assumeix que és en base a aquest “món perillós” que ha d’abordar la vida. En conseqüència, un nen sobreprotegit sovint es torna temorós del món i evita qualsevol situació que valori com a perillosa.
En aquest context, en base a la vivència de perillositat del món i la manca de confiança en les seves pròpies habilitats, es genera en l’infant una vivència de dependència extrema.
L’infant aprèn a no poder confiar en ell mateix i a pensar que només pot confiar en la guia dels seus pares per a resoldre els reptes que se li presenten. Aquesta vivència d’incapacitat per a afrontar de forma autònoma les situacions del dia a dia, es converteix en una font d’estrès sostingut que pot acabar desembocant en la presentació de símptomes d’ansietat.
Tenim evidència que la sobreprotecció parental augmenta de forma significativa el risc que l’infant desenvolupi un trastorn d’ansietat. De fet, la sobreprotecció parental (i específicament les dificultats per a concedir autonomia a l’infant) és la dimensió de la criança que s'associa més consistentment amb els símptomes i els trastorns d'ansietat infantil.
Consells per educar als fills sense sobreprotegir-los
Animeu a encarar els reptes i a provar coses noves.
Celebreu l'esforç independentment del resultat.
Inciteu a que resolguin els problemes: fomenteu que el vostre fill resolgui els problemes per si mateix en lloc d'involucrar-vos davant de les primeres senyals de dificultat o repte.
Afavoriu l’esforç per a la consecució. No els doneu tot allò que demanen ni t’anticipis a les seves necessitats: ensenya’ls el valor de l’esforç.
Afavoriu que pensin per ells mateixos i deixeu triar. Permetre’ls reflexionar, prendre decisions per si mateixos i emprendre iniciatives els ajuda a desenvolupar habilitats com a pensadors independents.
Fomenteu la seva participació en les activitats i tasques del dia a dia. Animeu-los a fer contribucions i assumir responsabilitats apropiades per a la seva edat. Aprendre noves habilitats i sentir-se part de l’equip augmenta l’autoconfiança i afavoreix dur aquestes habilitats fins a la vida adulta.
Demaneu la seva opinió en diversos temes i tingueu-la en compte.
Eviteu la tendència a controlar les seves accions. Intentar saber què fan a tot hora, intercedir en les seves eleccions i donar indicacions de forma constant dificulten el procés de desenvolupament de l’infant i genera conflictes en les relacions intrafamiliars.
En resum, per a fomentar el desenvolupament i el benestar psicològic dels vostres fills es recomana buscar una parentalitat que combini la protecció amb el foment d’oportunitats d'autonomia, tot adoptant un estil de criança càlid i receptiu.
Aquesta informació és de caràcter divulgatiu i no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si necessites ajuda, posa't en contacte amb el teu professional de referència.
Clarke, K, Cooper, P, Creswell, C (2013). The parental overprotection scale: associations with child and parental anxiety. Journal of affective disorders, 151(2), 618-624. https://doi.org/10.1016/j.jad.2013.07.007
LeMoyne, T, Buchanan, T "Does “hovering” matter? Helicopter parenting and its effect on well-being." journal sociological Spectrum, Volume 31, 2011. https://www.tandfonline.com/doi/abs/10.1080/02732173.2011.574038
Gere, M et al. "Overprotective parenting and child anxiety: The role of co-occurring child behavior problems." Journal of Anxiety Disorders, August 2012, https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S0887618512000667
Fulton, J et al. "Associations between Perceived Parental Overprotection, Experiential Avoidance, and Anxiety." Journal of Experimental Psychopathology, 2014, https://journals.sagepub.com/doi/pdf/10.5127/jep.034813
Molt sovint, mares i pares acostumen a delegar la formació esportiva de les seves filles en un club esportiu o una escola esportiva. És cert que hi ha moltes facilitats per establir comunicació directa i ràpida amb l’entrenador/a i altres mares i pares per mitjà d’un grup creat en alguna xarxa social. Però això no vol dir que fomentem l’educació esportiva de qualitat i l'esportivitat, sinó que a vegades pot ócorrer tot el contrari.
Alguns arguments a favor de donar una paga als nens són que, si es gestiona de forma correcta, aprenen a administrar els diners, a valorar el cost de les compres, i a estalviar.
Els pares solen preocupar-se quan s’adonen que el seu fill ha robat, es pregunten per les causes d’aquesta acció, pel comportament, per la magnitud del problema, i fins i tot si el seu fill pot convertir-se en un “delinqüent juvenil”.
A mesura que creixen, és important que els teus fills assumeixin responsabilitats i aprenguin hàbits, disciplina i normes de convivència. Una bona manera és fer-los partícips de les tasques de la llar tenint en compte la seva edat i grau de maduresa.
El narcisisme pot fàcilment desembocar en problemes majors com la violència, episodis d'ansietat i drogoaddicció. Hi ha però alguns consells molt valuosos per evitar que els teus fills desenvolupin una aconducta narcisita. Per començar: digues-los més "t'estimo" en lloc de donar-los a entendre que són "especials".
El crit no és només un mètode de curt recorregut, sinó que, a més, pot tenir conseqüències indesitjables en el desenvolupament dels teus petits. Així que, encara que difícil, el millor serà no aixecar la veu als vostres fills, i per a assolir aquest objectiu existeixen consells concrets que val la pena seguir.
