Els primers auxilis psicològics en nens de 6 a 10 anys
La majoria de nosaltres sap què són els primers auxilis i molts hem après a aplicar-los. Consisteixen en una sèrie d'accions ordenades que és recomanable que practiquin aquells que primer arriben a un accident o atenen una persona que s'ha lesionat.
En canvi, molt pocs hem sentit parlar dels primers auxilis psicològics (PAP).
És un terme reconegut per l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que ha editat diverses guies sobre el tema. És aplicable a persones de totes les edats, però aquí ens centrarem en nens i adolescents. Se sol difondre més bé en situacions extraordinàries, com les catàstrofes humanitàries. No obstant això, pel seu alt valor preventiu, totes les persones i en especial les famílies amb nens haurien de conèixer els primers auxilis psicològics i saber aplicar-los en contextos de la vida quotidiana.
Què són els primers auxilis psicològics?
Els primers auxilis psicològics o PAP serveixen per acompanyar els nens a fer front a una situació difícil i extraordinària, fora de la seva vida diària, a la que anomenarem incident crític (IC).
S'han d'aplicar a qualsevol situació que reuneixi els següents criteris:
Ser inesperada i trobar-se fora de les vivències habituals que ha tingut fins al moment.
Suposar un canvi passatger o permanent en les rutines habituals de l'infant.
Per ser efectius s'han d'aplicar des dels moments immediatament posteriors a l'incident.
Si l'IC és puntual, la pauta requereix aplicar els PAP durant almenys les 72 hores posteriors i, com a màxim, durant una setmana, període després del qual la situació d'estrès s'haurà reconduït.
Si l'IC és de llarg recorregut, s'aplicaran durant tot el període de la seva durada i fins almenys un mes després de finalitzar l'incident.
A partir de l'edat escolar, el nen té una major maduresa cognitiva. Per aquest motiu és especialment sensible a entendre, però sobretot a mal interpretar, qualsevol retall de conversa o informació. A més, sabrà captar com pocs si els adults li diuen una cosa però en realitat en senten una altra: detectarà de seguida la por o l'angoixa dels pares i veurà que no és coherent amb els missatges verbals tranquil·litzadors que li ofereixen.
Contenir: sempre que sigui possible, intenta aconseguir que les emocions del nen no es desbordin. Aconsegueix un equilibri entre l'expressió de les seves emocions, entre el plor i la por, i el control racional d'aquestes pors. Atén i registra les pors del nen, però respon sempre que puguis als seus pensaments i intenta, si pots, no deixar-te contagiar per l'elevada emocionalitat del nen. El contacte corporal amb el nen l'ajudaran en aquestes tasques.
Calmar: tracta de parlar-li en veu baixa, suaument. Procura oferir-li motius i raons perquè es tranquil·litzi. Intenta buscar alguna situació prèvia, en la qual el nen també va tenir por, i fes-li veure que va poder controlar la seva por. No el responsabilitzis de les seves pors, dient-li que si es calma tot anirà millor. Possiblement això no sigui cert.
Informar: parla al nen amb un llenguatge adequat a la seva edat. Explica-li el succés d'una forma simple i honesta, sense minimitzar, però tampoc exagerant-ne les conseqüències. Posa especial cura per a que el nen pugui entendre quins seran els següents passos. Intenta respondre totes les seves preguntes: és important mantenir al nen informat sobre qualsevol problema que l'afecta directament. No et cansis d'oferir-li explicacions senzilles quan sigui necessari (fins i tot diàriament). És possible que el nen, entenent que no se li ofereixen bones notícies ni solucions ràpides, no vulgui parlar ni escoltar-te. Insisteix amb suavitat, aconseguint un bon equilibri entre distracció i afrontament. És molt important esbrinar quines altres paraules o explicacions ha sentit el nen i corregir-lo o complementar-lo amb allò que sigui necessari. De vegades, familiars propers o amics fan comentaris inquietants per al nen. Si l'incident crític té a veure amb la mort d'algú proper, aborda el tema de manera directa, sense donar-hi voltes, explicant el seu caràcter permanent i la tristesa que causa als familiars.
Normalitzar: ajuda al nen a explicar com se sent, posant nom a les seves emocions (moltes vegades els sentiments són compartits amb els adults). Digues-li que està molt bé expressar els sentiments, però no el forcis a fer-ho. Possiblement, el nen reaccioni amb irritabilitat i/o agressivitat. No facis veure que no ho nota: digues-li amb suavitat que comprens que està espantat o enfadat, però que a poc a poc ha d'intentar no estar tant enfadat.
Consolar: anima al nen que dibuixi o jugui sobre el succés (l'ajudarà i així entendràs com ell ha entès el que ha passat). Procura mantenir al màxim les rutines familiars. Busca un bon equilibri entre moments de distracció i altres en els quals pugueu afrontar junts el que passa. A ser possible, deixa al nen fer tasques productives i apropiades a la seva edat. Fomenta sempre que puguis, que mantingui el contacte amb els seus amics i els seus companys de col·legi (les actuals tecnologies i xarxes socials ho faciliten molt). Permet que el nen participi en rituals de dol culturals i religiosos.
Quines reaccions podem esperar en nens de 6 a 10 anys?
Les reaccions més freqüents que podrem observar durant i immediatament després d'un incident crític són:
Mostrar-se més callat o agitat del normal
No parlar en absolut: es manté en silenci ja que té dificultat per expressar el que l'està molestant
O la tendència oposada: demanar de forma constant informació sobre els fets, en concret sobre detalls sense importància de l'incident crític
Sentir una por generalitzada: de trobar-se sol i de separar dels seus cuidadors principals
Sentir incertesa respecte a la seva seguretat. Solen aparèixer moltes preguntes sobre diversos supòsits: moriran els seus pares?, qui el cuidarà llavors? tornarà a l'escola? etc.
Perdre autonomia, tornant a estats de desenvolupament previs: xuclar-se el dit, orinar-se al llit, parlar com un nen petit, necessitat que l'agafin en braços, etc.
Presentar alteracions del son: por a estar sol de nit, malsons, aixecar-se espantat, etc.
Les conductes anteriorment descrites són respostes esperables en els nens després de viure un incident crític i, com a tals, absolutament adaptatives. Solen disminuir de manera gradual quan acaba la fase més aguda de l'incident crític i desaparèixer al cap d'unes quatre setmanes aproximadament.
Si es perllonguessin molt més, el més adient és consultar un psicòleg especialista en estrès agut i/o trauma infantil.
Finalment, és important recordar que cada nen és diferent, no sempre sap el que passa, desconeix la rellevància del que està passant, es mostra espantat i a vegades no sabem com tranquil·litzar-lo i es crea una situació estressant per a les famílies. Per això, no dubtis a preguntar i a demanar ajuda sempre que ho necessitis per poder gestionar la situació de la millor manera possible.
Aquesta informació és de caràcter divulgatiu i no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si necessites ajuda, posa't en contacte amb el teu professional de referència.
La depressió ja ha deixat de ser una malaltia només d’adults. Actualment cada vegada hi ha més nens diagnosticats amb trastorns depressius. A quins signes i símptomes hem d’estar alerta els pares per actuar precoçment?
La timidesa en la infància es presenta en menor o major grau en la majoria de nens, però per a alguns d’ells pot ser una gran barrera social. Davant de quins símptomes hem d’estar alerta? I com es pot ajudar un nen a superar la seva timidesa?
Ja en l'etapa de l'embaràs, els pares poden sentir preocupació per si el naixement del nou membre de la família els durà conflictes. D'entrada, han de tenir en compte que la gelosia és normal fins a cert punt, i que hi ha maneres senzilles de controlar-la.
Conèixer quines són les etapes per les que passen els teus fills durant el desenvolupament psicològic cap a l'edat adulta pot resultar de gran ajuda per educar-los.
