El xarampió és una malaltia viral altament contagiosa que es caracteritza per febre alta, malestar general, tos i congestió nasal, seguida d’una erupció cutània (exantema) molt evident i característica.
El xarampió és una malaltia viral altament contagiosa que es caracteritza per febre alta, malestar general, tos i congestió nasal, seguida d’una erupció cutània (exantema) molt evident i característica.
Actualment el xarampió, és encara una infecció freqüent en zones del món de recursos limitats i/o amb baixes taxes de vacunació. De fet recentment s'han declarat brots en països desenvolupats, en grups o comunitats anti-vacunes.
Cal recordar que aquesta és una infecció especialment greu en pacients amb un sistema defensiu feble (immunodeprimtis) i/o malnodrits.
Quin és el virus responsable i com es transmet?
Es un virus (ARN) encapsulat del genera Morbillivirus de la família paramyxovirus, propi dels humans.
Com es transmet el virus del xarampió:
La transmissió es produeix per via aèria, com la covid, per contacte directe amb les partícules aerosolitzades de la via respiratòria del individu infectat.
La contagiositat és des de 3-5 dies abans de l'aparició de l'exantema fins a 4 dies després. És més contagiós durant els primers dies, abans de que aparegui l’exantema.
Cal considerar que totes les persones que han estat en contacte amb un cas, tot i no haver estat en contacte directa, son susceptibles (no vacunats, o sense antecedent de haver passat el xarampió), i poden desenvolupar la malaltia. Té una taxa d’atac R0 de 12-18, vol dir que cada persona infectada pot infectar entre 12 i 18 persones susceptibles.
Quins son els símptomes del xarampió?
En el xarampió típic es distingeixen 4 períodes:
Període d'incubació. És de 6 a 21 dies, en general entre 8 i 12. En general, el pacient es troba asimptomàtic durant el període d'incubació.
Període prodròmic o catarral. Té una durada de 2 a 4 dies, i algunes vegades pot durar fins a 8. Els símptomes inicials son:
Febre, que és habitualment molt elevada, arribant a temperatures màximes de 40ºC.
Malestar general i pèrdua de la gana,
Conjuntivitis sense secrecions, però que s’acompanya de llagrimeig i fotofòbia.
Símptomes respiratoris, tos i congestió nasal, resultat de la inflamació de les mucoses.
Inflamació mucosa oral o enantema, que apareix abans de l'exantema i es caracteritza per unes taques blanques, grises o blavoses com a "grans de sal sobre fons vermell", anomenades taques de Koplik. Aquestes lesions son molt caracteristíques del xarampió, i ajuden a orientar el diagnòstic, la seva durada és curta de 12 a 72 hores, i en general desapareixen al iniciar-se l'exantema.
Període exantemàtic. L'exantema apareix de 2 a 4 dies després de l'inici de la febre; consisteix en una erupció amb lesions petites (macules-pàpules) molt vermellós, que clàssicament comença a la cara (darrera de les orelles) i té una progressió característica de cap a peus (cranio-caudal). L'extensió té lloc entre el segon i el tercer dia, cap a tronc i extremitats amb disminució de les manifestacions respiratòries i desaparició de la febre. A diferència d’altres erupcions, els palmells de les mans i les plantes dels peus no estan habitualment afectats.
La millora clínica generalment es produeix dins de les 48 hores posteriors a l'aparició de l'erupció.
L'erupció té una durada de 6-7 dies, i després de tres o quatre dies, l'exantema adquireix un color més fosc (marronós) i es segueix d’una descamació.
També en aquesta fase, alguns pacients poden presentar augment de la mida dels ganglis, persistència de febre elevada i símptomes respiratoris.
Fase de convalescència. S’inicia la recuperació del pacient, tot i que la tos pot persistir durant 1-2 setmanes mes.
Com es diagnostica?
El diagnòstic del xarampió és, fonamentalment, clínic i fàcil en brots epidèmics de la malaltia. De fet si es visualitzen les taques de Koplik en un pacient febril i amb antecedent de possible contacte amb un cas, el diagnòstic està fet.
També es poden realitzar proves microbiològiques, actualment fonamental en el nostre entorn, on el xarampió és poc freqüent. Les proves inclouen
Proves serològiquess: la determinació de la IgM específica constitueix la prova d'elecció, és suficient una única determinació si aquesta es realitza a partir del tercer dia després de l'aparició de l'exantema, la seva sensibilitat baixa si es realitza abans de les 72 hores. Pot utilitzar-se també l'increment, al menys quatre vegades, del títol d'IgG específica entre dues mostres
Cultiu viral de mostres de nasofaringe i d'orina: permet un diagnòstic de confirmació precoç però presenta dificultats i requereix laboratoris especialitzats.
Proves de biologia molecular: permeten la identificació del virus en diferents mostres: sang, faringe, fossa nasal i altres secrecions respiratòries i orina, i son actualment les més utilitzades.
Què cal fer quan es diagnostica un pacient (cas de xarampió)
El xarampió és una malaltia de declaració obligada urgent. Per tant davant la sospita d’un cas, cal avisar a les autoritats sanitàries.
Els pacients amb xarampió han de ser asilats fins al 5è dia després de l'inici de l'exantema. Els pacients hospitalitzats exposats al xarampió han de ser sotmesos a aïllament respiratori des del 5è dia després d'exposició fins a 21 dies després.
Quin és el tractament pel xarampió?
El millor tractament es la prevenció. Algunes recomanacions:
Mesures d´aïllament. Cal aplicar mesures d'aïllament aeri fins a quatre dies després de l'inici de l'exantema en pacients sans i durant la durada de la malaltia en pacients immunocompromesos. Les persones susceptibles exposades han de ser aïllades des del dia 5 fins al dia 21 després de l’exposició.
Vacunació sistemàtica per evitar la circulació del virus. En el nostre entorn consisteix en l’administració de dues dosis de vacuna triple vírica (xarampió, rubèola i parotiditis) als 12 mesos la primera, i una segona dosi entre els 3 i 6 anys (3 anys a Catalunya). La vacuna pot utilitzar-se com a profilaxi postexposició sempre que sigui administrada dins de les 72 hores després d'exposició, per tal d’evitar la malaltia o que aquesta es presenti com un xarampió atenuat.
El xarampió no té un tractament específic. S’ha utilitzat en pacients molt greus ribavirina, sense gaire bons resultats.
En alguns pacients, l’administració d’immunoglobulines intenten evitar que després de l’exposició amb una cas de xarampió, els pacients amb risc de complicacions no emmalalteixen o presentin formes més lleus de la malaltia.
La vitamina A. El dèficit de vitamina A contribueix a endarrerir la recuperació i incrementa el risc de complicacions associades amb al xarampió.
Quines altres coses cal tenir en compte?
El xarampió segueix constituïnt una causa de mortalitat en menors de 5 anys. Les complicacions son més freqüents en els pacients de menor edat, els immunosuprimits i els malnodrits:
Gastrointestinals, en especial la diarrea (8% dels pacients).
Respiratòries. Resultat tant de la pròpia infecció viral, com per sobre-infecció bacteriana. La otitis es la més freqüent i la pneumònia es la causa més comú de mort en pacients pediàtrics.
Neurològiques. Les complicacions neurològiques associades amb el xarampió inclouen encefalitis, encefalomielitis disseminada aguda i panencefalitis esclerosant subaguda.
Altres complicacions inclouen les oculars (queratitis, ulceres corneals), cardíaques (miocarditis i pericarditis) o renals.
Aquesta informació és de caràcter divulgatiu i no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si necessites ajuda, posa't en contacte amb el teu professional de referència.
L'augment dels casos de xarampió es deu principalment al fet que molts nens no estan vacunats. Per això, l'objectiu global és augmentar la cobertura vacunal.
