Introducció
Aquesta por sol remetre al llarg de la primera infància, en comprovar que el seu cuidador s'encarrega de deixar-lo a llocs i amb persones que són de confiança i on el nen o la nena està segur/a.
Tot i això, aproximadament un 5% dels nens i nenes tenen dificultats per fer aquest procés, arribant a presentar el que es coneix com a trastorn d'ansietat per separació (TAS). Aquest trastorn es manifesta per una preocupació excessiva, inquietud i fins i tot pànic davant la separació real o anticipada d'una figura d'aferrament, amb una intensitat inadequada o de forma inapropiada per a l'edat i el context.
Com es pot detectar l'ansietat de separació?
Davant de situacions on el nen o nena s'anticipa, preveu o viu una separació de les figures d'aferrament, podem observar:
-
Símptomes físics: ansietat, mals de cap, estómac, nàusees…
-
Símptomes cognitius: preocupacions, pensaments anticipatoris de por a la possible pèrdua o separació de la figura d'aferrament (que els passi alguna cosa, que s'hagin de separar per algun motiu, tenir un accident, que es morin, etc.), malsons.
-
Símptomes conductuals: evitació de situacions que requereixin la separació de les figures d'aferrament (no voler anar a una festa d'aniversari, a l'escola, de colònies, demanar dormir junts, etc.), i de comprovació que estan bé quan estan separats (com per exemple fer que truquin als progenitors des de l'escola).
Què podem fer?
La resposta habitual quan veiem un fill/a amb por és intentar tranquil·litzar-lo. En aquest cas, seria tot allò relacionat amb no deixar-los sols, assegurar-los que hi som, etc. Això produirà una disminució immediata de l'ansietat, però no permetrà que comproveu que sense nosaltres també està segur. Així, l'ansietat en separar-se no només no desapareixerà, sinó que a llarg termini s'anirà exacerbant.
Per ajudar-los en aquest procés, hi ha coses que els progenitors podem fer. L'objectiu és ajudar-los a guanyar seguretat ajudant-los a afrontar progressivament aquestes situacions que els fan por i que no suposen un risc. El que és esperable és que, malgrat que hi hagi un augment de l'ansietat inicial, progressivament es vegin més segurs i més capaços d'estar sense les figures d'aferrament contínuament presents.
Per això, és recomanable:
-
En lloc de mentir perquè no pateixin, informar que ens n'anirem i de quan tornarem.
-
Transmetre confiança i seguretat en la persona que estarà cuidant-lo.
-
Fer-ho progressiu: petites separacions que suposin un malestar que puguin tolerar i aconseguir posteriorment estar bé sense nosaltres.
En cas que aquest procés no es resolgui i que la clínica d'ansietat empitjori, és recomanable consultar-ho amb un psicòleg clínic o psiquiatre de la infància i l'adolescència.
